D’aquí a poques setmanes es compliran vuitanta-quatre anys des que Julián Zugazagoitia va ser afusellat al costat de les parets del cementiri de La Almudena. Les sacades i les execucions eren moneda corrent en aquells anys foscos i insuportables.

No podem renunciar a la memòria i estem moralment obligats a retre homenatge i un tribut d’admiració i agraïment a les víctimes de la duríssima repressió que va tenir lloc al final de la Guerra Civil… cada matinada les detonacions deixaven una estela de sang augmentant la por.

Des de fa dos anys, comptem amb una Llei de Memòria Democràtica, però l’extrema dreta i la dreta extrema estan decidides a no complir-la posant tota classe d’obstacles. Consideren que qualsevol govern, amb el qual no se senten identificats, és il·legítim i, per tant, cal derrocar-lo a qualsevol preu i sense contemplacions. Per a ells és una usurpació del poder polític qualsevol govern que no respongui als seus desitjos i interessos.

Recordar és necessari… encara que sigui dolorós. Molts ciutadans ignoren, en la seva major part, el que exposaré a continuació. És el resultat d’anys de desinformació i de tergiversació, seguits d’una sèrie de revisionismes, falsificacions i rumors, destinats a teixir una cortina de fum perquè la responsabilitat dels que es van aixecar contra un govern legítim quedi diluïda… i triomfi l’oblit davant la memòria.

Quan Julián Zugazagoitia, polític socialista, periodista i escriptor va fugir a França al finalitzar la Guerra Civil, va ser testimoni de l’avanç de les tropes hitlerianes en territori francès. Poc després de l’ocupació dels nazis del país veí, implantant el govern titella de Vichy, Julián Zugazagoitia va ser detingut per la Gestapo, torturat i lliurat a les forces franquistes que, després d’un consell de guerra sumaríssim, el van afusellar juntament amb Cruz Salido i altres republicans. Va jugar un paper destacat en la seva detenció i lliurament un sinistre personatge, Pedro Urraca, que actuava a les ordres del franquisme.

Potser un altre dia parlem d’aquest subjecte, perquè no es pot tolerar que les seves delacions, tropelies i accions sanguinàries, quedin impunes. Igualment val la pena destacar que Julián Zugazagoitia va ser l’encarregat de pronunciar el discurs fúnebre en honor a Antonio Machado a Collioure.

Altres aspectes que enalteixen i prestigien la seva figura és que va nomenar Julia Álvarez Resano governadora civil de Ciudad Real. Avui, quan el feminisme està recuperant la lluita de dones, que per primera vegada van trencar barreres, és oportú recordar que Julia Álvarez va ser la primera governadora civil, ara bé, també mereix un reconeixement qui es va atrevir a nomenar-la.

No pocs violents recorren a la força perquè no saben el que volen. En contrast amb ells cal mencionar l’actitud il·lustrada i humanista dels qui en temps difícils van saber estar a l’altura de les circumstàncies.
Ara més que mai fan falta mirades empàtiques amb les causes justes i que sàpiguen posar-se en el lloc dels més vulnerables.

Un altre tret de Zugazagoitia poc valorat és que és autor d’interessants biografies, com les dues que va dedicar al fundador del PSOE “Pablo Iglesias, de la seva vida i la seva obra” i també, “Una vida heroica: Pablo Iglesias” Aquestes biografies han circulat tard i malament entre nosaltres.

La seva faceta periodística és encomiable. Va dirigir “La lluita de classes”, publicació del partit socialista de Bilbao, on durant un temps va col·laborar Miguel de Unamuno i que és un bon exemple del nivell que va assolir la premsa obrera.

Més tard, es va traslladar a Madrid on va col·laborar primer i va ser director després, de “El socialista”. La seva signatura apareixia freqüentment en nombroses publicacions, primer a Espanya, més tard a Sud-amèrica.

És pràcticament desconeguda la seva vessant d’escriptor. En aquesta col·laboració per Entreletras vull aturar-me, breument, en una més que interessant novel·la “El botí”. Pot subscriure’s a la Narrativa del 27, sent d’alguna manera precursor d’un tipus de novel·la política i social, que posava de manifest la vida i lluites de la classe obrera i que alguns autors consideren precursora de la novel·la social dels anys 50. En aquesta novel·la que ha estat recentment reeditada per Txalaparta, es posa de manifest com entrellaça episodis històrics i de ficció que la converteixen pràcticament en una obra precursora del que posteriorment s’ha donat en dir literatura obrerista.

Són rellevants i veritables documents històrics les seves descripcions de les formes de vida de la classe treballadora i del Bilbao de començaments de segle XX, concretament de l’usura i l’enriquiment, que obté la burgesia basca de la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial. Igualment, es descriuen, amb vivacitat, mancebies i tavernes. “El botí”, narra amb agilitat i rigor les vagues durament reprimides, les condicions infrahumanes de les presons. No puc aturar-me, però en les seves pàgines apareixen juntament amb personatges de ficció, altres de carn i ossos com Pablo Iglesias, incansable lluitador, admirat i respectat pels treballadors, Tomàs Meabe i Indalecio Prieto, entre d’altres.

És remarcable que en els càrrecs que va exercir va ser moderat i equànime. Se’l pot considerar seguidor d’Indalecio Prieto i, en el seu haver, està una actitud hostil contra tots els excessos, així com que sempre que va poder va prestar ajuda a qui com Wenceslao Fernández Florez pretenia escapar de la zona republicana.

Va exercir diferents càrrecs polítics, des de Regidor a Diputat a Corts. Va ser nomenat per Juan Negrín, Ministre de la Governació. Igual que el polític canari era partidari de resistir i de no lliurar Madrid als sublevats.

No pot passar-se, tampoc per alt, que va escriure en el seu exili parisenc, abans de ser detingut per la Gestapo, una extensa col·lecció d’articles i assaigs, on narra, comenta i valora el que ocorria a la zona republicana durant la Guerra Civil. Van ser reunits i publicats sota el títol “Història de la Guerra d’Espanya”, amb el qual no estava molt conforme, ja que ell ho concebia com una sèrie de vivències i testimonis. No em resisto a posar de manifest que l’historiador Santos Juliá, finat el 2019, diu d’ell res menys “que és el més valuós dels escrits des de llavors, per cap dirigent de la República”, valorant la seva honestedat i capacitat autocrítica.

Recordo, amb emoció, unes pàgines del poeta José Hierro que compta com estant detingut, va tenir l’ocasió d’observar a Julián Zugazagoitia al pati de la presó, poc abans de ser executat.

Tornem al nostre present. La Comunitat Autònoma de Cantàbria acaba d’iniciar els tràmits per derogar la Llei Càntabra de Memòria Democràtica, amb els vots del PP i Vox. Això significa, entre d’altres coses, paralitzar les exhumacions de fosses i altres accions de justícia i reparació. La lògica totalitària, hereva de la dictadura no fa una altra cosa que intentar eliminar qualsevol temptativa de reivindicar la memòria dels vençuts.

Insistir en una retòrica vana i buida és un exercici de cinisme nihilista. No ha desaparegut l’afany pel control social i per imposar un relat partidista i ple d’errors i falsedats. El passat no ha mort, mentre el recordem i valorem el seu abast polític i humanista. En canvi, els al·legats fonamentalistes i plens de rumors són promeses que mai no es compleixen carregades de toxicitat i rancúnia… desgraciadament, enemigues de la convivència i la normalització democràtica.

Front a tant nacionalisme curt i rastrejador, cal recuperar els valors de l’internacionalisme. Aquells de nosaltres que creiem fermament en els valors republicans i humanistes, defensem una vegada més que és necessari cimentar i enfortir fermament l’arquitectura social del sistema democràtic.

No és banal, per tant, llegir i conèixer el llegat de Julián Zugazagoitia i d’aquells homes i dones que, contra vent i marea, van defensar el sistema democràtic i els valors que comporta.

Per això, m’atreveixo a suggerir que es debatin les seves idees i trajectòria política i que dialoguem amb serenitat i informació adequada les qüestions i interrogants que la seva figura suscita.

No lamentarem aquest exercici de Memòria Democràtica.