Un català universal, pintor i escultor surrealista… compromès amb els valors republicans

«La pintura ha de ser fèrtil. Ha de donar llum a un món… ha de fertilizar la imaginació»

Joan Miró

Crec sincerament que no s’ha fet justícia a Joan Miró. Va ocupar un lloc destacat en el panorama pictòric i escultòric d’avantguarda; però és molt més del que se sol dir. Potser un dels genis que ha donat llum al segle XX.

Pot posar-se a l’altura de Gaudí i probablement, hauria de ser l’artista emblemàtic de Catalunya. En les seves obres s’aprecia un sincer interès pel subconscient.

A través de les seves diferents etapes va ser fauvista, cubista, expressionista i surrealista. Mostra una insatisfacció que sembla moure’l a buscar sempre més enllà… a perseguir una mena d’utopia. En els seus llenços està present, amb força, l’oníric i un afany de transcendir el que té de pla i previsible la realitat.

Es tracta d’un artista insatisfet que sempre intenta anar més enllà del que s’espera d’ell i que supera tot convencionalisme amb el seu afany creatiu i trencador. Va donar un gir molt original al que podríem anomenar el moviment surrealista.

Les seves abstraccions semblen estar enquilosades en el temps, potser aquest sigui un dels motius pel qual transmeten alhora emoció i patetisme. Dóna forma als mons que crea i els situa més enllà de les amargors i dels triomfs. Els seus llenços reprodueixen mirades insomnes, on més aviat o més tard apareixerà el lladruc lastimer d’un gos. La tristesa tardoral és ostensible en algun dels seus llenços. Les fulles mortes així ho testifiquen, però la majoria de les vegades una afirmació de la vida s’imposa. La senectud cedeix el pas a impulsos vitals.

El cert és que els seus llenços posseeixen una possibilitat germinal. Les seves figures i formes esperen, amb infinita paciència, un impuls per visitar espais inexplorats.

Freqüentment suggereixen un cert panteisme amb una ostensible ruptura amb el monoteisme. És constatable que algunes de les seves figures estan assetjades d’abraçades.

Cosmopolita, com sempre va ser, va aprendre de les avantguardes la dialèctica entre immobilitat i mobilitat. Les seves ombres oscil·lants són enigmàtiques i estan sempre dotades de diversos significats. Per això, qui mira els seus quadres els completa.

En altres ocasions les llunes toves donen una impressió d’irrealitat. En puritat la nit no existeix, és només el revers de la llum. Les seves figuracions són estilitzades i menguants. Tot és provisional. Els seus traços són vertiginosos. Potser val la pena afirmar que no estan lluny de l’art conceptual.

Les opinions de Joan Miró sobre pintura i sobre la seva pintura són reveladores. L’artista ha d’adquirir una tècnica, manejar amb destresa els pinzells… però tota obra que valgui la pena, està per fer i s’ha de donar regna solta a la imaginació creadora.

Dues idees seves em semblen rellevants: la primera «el quadre sorgeix de les pinzellades com un poema sorgeix de les paraules. El significat ve després». En la segona, reconeix humilment i obertament, el seu modus operandi «quan em poso davant d’un llenç mai sé el que faré, i sóc el primer sorprès del que surt», on expressa amb ironia i fins a cert sarcasme el seu procés creatiu.

Desconeixent com desconeixem la nostra recent història, a alguns sorprendrà que Joan Miró fos un pintor compromès amb la República. Per donar

suport al Govern Republicà va dissenyar un segell postal «Aidez l’Espagne» (Ajudeu Espanya). Val la pena recordar el que representava un camperol puny en alt i amb barretina. Els colors vermell i groc al·ludeixen, amb tota claredat, a la bandera catalana.

En l’exposició internacional de París de 1937, va col·laborar activament amb una obra de grans dimensions «El Segador» que representava un pagès català. Lamentablement, aquesta obra es va perdre encara que conservem unes fotografies en blanc i negre de la mateixa.

Conviene retenir en la memòria que Pablo Ruiz Picasso va pintar el seu «Guernica» per a aquest pavelló i que Alberto Sánchez va exposar la seva obra escultòrica, «El poble espanyol té un camí que condueix a una estrella». Aquest pavelló, d’una gran qualitat artística, gràcies al elenc de figures assenyalades que van col·laborar, va suposar un gegantí esforç del Govern de la República per generar suports per a la seva causa durant la Guerra Civil.