Antonio Chazarra (traducido por la redacción)

L’home que prepara mals per als altres, els prepara també per a ell mateix. Hesíode “Els treballs i els dies”

Tot sembla indicar que progressivament anem a pitjor. L’herència de la Il·lustració ens va fer concebre miratges que la realitat ha fet miques. Avui, tornem a tenir present que la violència i la llei del més fort poden més que els tractats internacionals, la diplomàcia o els drets humans. Un debat recurrent és si la justícia és eurocèntrica o si pot aplicar-se amb caràcter universal. Entre unes coses i altres, així ens va. Estem desconcertats i ens costa mantenir la serenitat enmig de les tempestes.

Avui vull parlar-los de Walter Mignolo i del que es va anomenar, no fa gaire, Filosofia de l’alliberament. És un moviment sobre el qual no s’ha pensat gaire, potser perquè resulta provocador. Per a la Filosofia de l’alliberament, modernitat i colonialitat són les dues cares d’una mateixa moneda.

Walter Mignolo ens parla de decolonialitat. És suggeridor el seu plantejament segons el qual, per desmantellar les estructures colonials de poder, és fonamental repensar i desconstruir els coneixements que hi estan vinculats i l’herència dolorosa que han deixat enrere.

Un enfocament probablement necessari, encara que poc practicat, és concedir més importància als problemes no resolts del colonialisme i la descolonització. Els fantasmes que es pretenen expulsar per la porta tornen per la finestra i es fan presents de nou. En realitat mai no van desaparèixer, encara que ens féssim la il·lusió del contrari.

Concepcions de domini estratègic i deliris de governants com Donald Trump, Vladímir Putin i d’altres, posen de manifest que les polítiques imperialistes i els problemes no resolts vinculats a aquestes tornen a fer-se presents.

Últimament reflexiono força sobre el que va escriure Karl Marx sobre la teoria de l’ensorrament i els seus mecanismes.

De fet, prescindir precipitadament d’anàlisis i criteris que ens han servit de suport per entendre la realitat ha influït considerablement en la generació i extensió d’una consciència falsa. Fa temps que van aparèixer i es van consolidar noves relacions de dependència i noves formes d’exercir, per altres mitjans, polítiques clarament colonialistes o neocolonials, si així es prefereix.

Velles estratègies criminals i les seves justificacions execrables tornen a posar-se sense pudor sobre el tauler de la història. En aquestes circumstàncies val la pena intentar comprendre i analitzar el pensament decolonial de Walter Mignolo.

És significatiu que el van influir els postulats de Roland Barthes. De fet, va acabar convertint-se en un expert divulgador de les teories postcolonials. Per situar les seves anàlisis en context convé reflexionar atentament sobre la seva obra «The Darker Side of the Renaissance: Literacy, Territoriality, Colonization» (1995). Existeix una traducció castellana: «El lado más oscuro del Renacimiento: alfabetización, territorialidad y colonización» (Universitat del Cauca, Popayán Colòmbia, 2016). Potser la perspectiva més rellevant és que el Renaixement europeu va passar de puntetes sobre la colonització d’Amèrica.

És probable que alguns dels seus referents no diguin res o gairebé res als europeus. Tanmateix, només esmentar-los ja és significatiu: l’argentí Enrique Dussel, Rodolfo Kusch o Aníbal Quijano. Potser una de les seves aportacions més importants és el concepte de transmodernitat, que implica la superació crítica de la modernitat.

Deixar aquests plantejaments a banda seria ignorar un aspecte important en l’anàlisi de la colonització i els seus problemes no resolts. Per a Mignolo, la modernitat colonial va generar i manté estructures injustes.

Més enllà de criticar les polítiques desbaratades de Trump, Putin i altres, el seu pensament ens ofereix una perspectiva per desentranyar les pràctiques colonials que s’han anat amagant interessadament. Cal posar l’èmfasi necessari en la denúncia d’aquestes pràctiques colonials que, lluny de desaparèixer, en realitat adopten diverses formes camuflant-se sota diferents disfresses.

Les potències colonitzadores es van encarregar de crear un sistema que dificultés la capacitat de pensar i entendre la situació generada i les seves conseqüències, invalidant o retardant així les possibilitats de rebel·lar-se o superar dialècticament les contradiccions.

Allà on predominen la por i l’alienació, difícilment emergeix l’ànsia de llibertat, tot i que el ressentiment acumulat alimenti l’odi.

No ens pot estranyar, doncs, que les noves pràctiques del colonialisme segueixin buscant l’explotació de nous recursos, encara que ho facin sota diferents formes. Aquí també és interessant aturar-se a distingir les causes dels efectes i refusar deixar de banda «la perforació de la memòria», que indagui sobre els problemes no resolts del passat.

La configuració de tot poder colonial i tota política imperialista ha tingut com a eix central d’actuació la violència i les coaccions, acompanyades d’un notable poder disciplinari.

No està de més mencionar el caràcter universal –o almenys universalitzable– d’un codi ètic. La Filosofia de l’alliberament té potser en aquest punt un dels seus aspectes més febles, però cal continuar investigant-hi.

En qualsevol cas, no hem d’ignorar aquests aspectes, ja que són imprescindibles per entendre el món en què vivim. Si no mostrem determinació per defensar els Drets Humans i una legalitat internacional que ha costat tant construir, correm el risc que imperi la llei del més fort i la supressió de tot allò que impedeixi el seu domini brutal.

La història, com apreciaven els clàssics, és mestra de la vida. Hesíode ens fa veure que qui sembra mals pels altres també es perjudica a si mateix, un avís gens menyspreable per als navegants.

Estem immersos en una crisi de civilització on la barbàrie guanya terreny a la raó, i on la intel·ligència artificial i múltiples recursos estan al servei d’estratègies espúries de manipulació.

Sòfocles ens recorda a Antígona que la raó humana és el bé més gran que existeix. Seria convenient no oblidar-ho i resistir-nos a deixar-nos arrossegar a l’abisme en aquesta crisi de civilització.

Jenofont ens adverteix de la perillositat de la traïció, i Aristòtil ens diu que un bon acord és molt més bonic que qualsevol victòria en guerra.

Hannah Arendt ens alerta del perill del totalitarisme que pretén convertir-nos en éssers dòcils i manipulables.

Finalment, reivindicar un pensament crític contra la barbàrie és avui una tasca essencial.