La revista Leviatán va plantejar en el número de desembre de 1935 les següents qüestions:

“És lícita o no la crítica interna en un partit polític? És o no convenient? És o no inevitable?»

Aquestes preguntes es van plantejar a causa de la «fermentació que actualment s’observa en l’òrbita del socialisme espanyol”. Es feia referència als intensos debats que es produïen en el PSOE des que va acabar el primer bienni de la República, qüestionant-se o no la col·laboració amb les forces republicanes.

Carlos Hernández, diputat a Corts i president de la Federació Nacional de Joventuts Socialistes d’Espanya, que en aquell moment estava a la presó, va respondre. Recordem, per la nostra banda i gràcies al Diccionari Biogràfic del Socialisme Espanyol, que Carlos Hernández Zancajo (1902-1979) va ser fill d’un socialista de la vella guàrdia i que va estudiar a les Escoles Laïques de la Casa del Poble de Madrid.

Va ingressar en l’AS de Madrid el 1924, i per la seva professió de xofer va ingressar en el Sindicat d’Obrers del transport, branca sindical on arribaria a tenir càrrecs de responsabilitat destacats, com també en les Joventuts. Va ser un socialista de l’ala esquerra del PSOE, sent elegit diputat el 1933 i 1936. Com a membre del Comitè Revolucionari Nacional en la Revolució d’Octubre va ingressar a la presó, encara que va sortir amnistiat el 1936. El 1935 va escriure Octubre: segona etapa, on defensava les seves postures radicals en el sentit que el PSOE havia d’entrar en un procés de bolxevització. Durant la Guerra Civil, en temps del Govern de Largo va tenir importants responsabilitats com a Inspector militar amb grau de coronel, sent cessat quan Largo va deixar les responsabilitats de primera línia. En aquell moment, va lluitar contra la influència del Partit Comunista en la direcció política i militar de la guerra. Es va exiliar a Mèxic i allà va treballar per reconstruir les organitzacions socialistes.

Hernández afirmava que en el Partit Socialista sempre hi havia hagut crítica, «no al gust de tots, però sí malgrat tot». En moltes ocasions s’havia manifestat la legitimitat de la crítica, fins i tot en contra de la postura oficial del Partit. Qui enjudiciava la crítica només a partir d’octubre de 1934 estava falsejant els fets. També al·ludia al fet que no era cert que el punt de partida de la crítica hagués estat quan les Joventuts Socialistes la van fer des del seu òrgan, «Renovació». Això vindria a ser una veritat a mitges, perquè ja hi havia hagut crítica abans. L’autor el que pretenia era demostrar l’existència de la crítica, però, a més, estudiar històricament la qüestió de la mateixa en els partits polítics en totes les seves dimensions.

Per això, insistia en què les lluites internes havien existit sempre, malgrat les lluites externes. La pròpia Església no havia pogut evitar els cismes abans d’aconseguir la seva supremacia religiosa, ni la Reforma va poder evitar les seves querelles internes, encara que fossin perseguides i aplastades per tots els poders. En totes les revolucions hi havia hagut partidaris de diverses tendències, sense deixar per això de combatre l’adversari comú.

En tots els estats de tot tipus s’observarien lluites internes, fins i tot en els moments més difícils.

Quan la filosofia materialista va desplaçar a la idealista, la dialèctica va demostrar que tota afirmació podia ser negada. Les crítiques sempre sortien a la llum, no es podien ocultar. Per això, es preguntava per què tant de por al que era públic i notori. El Partit Socialista no era una secta carbonària, sinó una organització popular, franca i oberta. La seva conducta era coneguda i les seves decisions lliures. La crítica, en conseqüència, havia de ser pública perquè a la publicitat s’havia d’exposar «la gestió passada i la resolució per al futur».

Continuarem.