Acabades les vacances de l’estiu de 1934, la vida política espanyola va entrar en una dinàmica vertiginosa que arribaria al seu cim amb la Revolució d’Octubre.

Abans de reunir-se les Corts, la CEDA va anunciar públicament que retirava el seu suport al Govern radical de Ricardo Samper, exigint l’entrada en l’executiu. El 1 d’octubre es va obrir el període de sessions, i Samper va intentar defensar la gestió del seu govern, arribant a anunciar que havia arribat a una mena de solució o acord en relació amb el conflicte sobre la Llei de Contractes de Cultura a Catalunya. Recordem que aquella Llei, favorable als agricultors enfront dels propietaris, va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, i recorreguda al Tribunal de Garanties Constitucionals. Però la CEDA es va mantenir ferma en la seva postura de deixar de sostenir parlamentàriament els radicals, i Samper, davant la manca d’una majoria estable, va dimitir.

El problema era majúscul perquè tot el republicanisme d’esquerres, és a dir, la recentment fundada Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, i l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña, van pressionar al president Alcalá-Zamora perquè dissolgués les Corts i convoqués noves eleccions perquè consideraven que no es podia entregar el poder als enemics de la República, als que negaven els principis que havien nascut el 14 d’abril. Alcalá-Zamora, en realitat, no era gaire partidari de Gil Robles, compartint les desconfiances dels republicans d’esquerres, però tampoc va contemplar la dissolució, per la qual cosa va proposar a Alejandro Lerroux novament com a president del Govern, però aquesta vegada entrarien tres ministres de la CEDA, cosa que no havia passat des de les eleccions de 1933 que havien donat la victòria al centre i la dreta. Aquests ministres serien Manuel Giménez Fernández a Agricultura, José Oriol Anguera de Sojo en la cartera de Treball i Rafael Aizpún Santafé en Justícia. No eren departaments secundaris ni de bon tros, perquè els dos primers tenien una evident dimensió social que podia generar tensió amb els socialistes, ja de per si, molt radicalitzats des de la tardor de 1933, i de tot el moviment obrer. Justícia, d’altra banda, tenia relació amb un altre tema d’especial polèmica, ja que tenia competències en les qüestions religioses, punt d’especial fricció entre les dretes i les esquerres.

La composició del nou Govern es va fer pública el dia 4. La premsa d’esquerres, com l’Heraldo de Madrid, va arremetre contra el mateix, i fins i tot hi va haver algun radical, com el que havia estat ministre d’Obres Públiques, Rafael Guerra del Río, que va plantejar que calia exigir a la CEDA una declaració pública de fidelitat o acatament al règim republicà perquè pogués entrar en el Govern. La CEDA mai va fer aquesta declaració durant la seva existència com a formació política, malgrat que va ser el partit més posibilista de l’univers de la dreta.

D’altra banda, els socialistes van ser encara més contundents i van avisar que anirien a la revolució si entraven ministres de la CEDA en el Govern. Va ser el moment de la convocatòria de la vaga general revolucionària, i que havia de començar a la mitjanit del 5 d’octubre.