En el número d’abril de 1936 de la revista Leviatán, dirigida per Luis Araquistáin, es va realitzar una anàlisi marxista sobre l’anticlericalisme espanyol en la secció «Glosas del Mes», sota el títol «La Iglesia y la lucha de clases».

L’article començava plantejant que les cremes de convents i esglésies el 1931 i arran del triomf electoral del Front Popular al febrer de 1936 eren interpretades per les dretes com actes promoguts pels “partits marxistes”. Els esdeveniments de maig de 1931 es vinculaven amb la instauració de la República, donant a entendre, en tots dos casos, que el règim republicà era consubstancial amb el “desenfrenament llibertí” de les masses i amb la suposada desídia de les autoritats republicanes per frenar els fets.

La primera objecció a això era que la mania piròmana no havia nascut amb la República ni al segle XX, i la segona, fonamental en aquesta anàlisi, era que aquesta mania no tenia res a veure amb el marxisme.

Els incendis d’edificis religiosos constituïen una tradició secular en la història espanyola i eren independents dels règims polítics, sent anteriors a les ideologies i partits existents en temps de la Segona República. L’explicació, seguint una clara línia marxista, s’hauria de buscar “sota la superestructura política”, en l’organització social tradicional espanyola i en les relacions de domini d’una classe sobre una altra.

L’article recordava els incendis de 1909 durant la coneguda Setmana Tràgica, quan no hi havia República a Espanya, fet que descartava el llibertinatge o la connivència de les autoritats. El mateix havia passat el 1834 i 1835.

El segle XIX espanyol es caracteritzava per un anticlericalisme tan violent que l’Estat monàrquic es va veure obligat el 1835 a dissoldre gairebé totes les ordres religioses, expulsar-ne els membres i expropiar-ne els béns. Aquesta decisió va afectar gairebé dos mil convents i monestirs, en contrast amb la Segona República, que només es va atrevir a dissoldre la Companyia de Jesús, sense expulsar-ne els membres, que es van quedar al país i van continuar funcionant il·legalment com a ordre religiosa, exercint l’ensenyament sota testaferros, i continuant influenciant la societat i la política espanyoles.

Si la legislació anticlerical de la República hagués estat obra del marxisme, com explicaven les dretes, també ho hauria estat la de Carles III, que el 1767 va expulsar els jesuïtes i va confiscar-ne els béns. Si això s’hagués fet durant la República, s’hauria considerat una persecució monstruosa, però al segle XVIII ningú es va queixar.

Com que la història de la lluita de classes a Espanya encara no s’havia escrit, la premsa catòlica no tenia dificultats per fer creure als “ignorants i càndids” lectors que els incendis de les esglésies eren obra dels marxistes, ignorant la llarga història d’incendis i matances de religiosos que sovint acompanyaven aquest vandalisme piròman.

Però el marxisme no volia que es cremessin temples i edificis religiosos, sinó conservar-los com a centres d’ensenyament, clubs obrers, assemblees polítiques o per a usos culturals i socials, com s’havia fet a Mèxic i Rússia.

El marxisme era aliè al vandalisme popular. Aquest es podia explicar aplicant el mètode de la lluita de classes. Qualsevol violència col·lectiva contra determinades institucions o grups socials era una manifestació de protesta, rebel·lió o justícia històrica contra els abusos d’una classe dominant representada per aquests grups o institucions. L’odi secular del poble al clergat, que coexistia amb una “religiositat profunda”, existia perquè el clergat personificava la classe dominant com a poder polític en el passat o com a aliat del capitalisme en el present.

L’Església espanyola havia estat tradicionalment una gran potència social que havia oprimit econòmicament i políticament el poble, provocant un ressentiment intens contra els seus representants, que sovint derivava en violència. L’anticlericalisme espanyol era una variant específica de la lluita de classes a Espanya.

Una església en flames era un acte antieconòmic i antisocial, especialment en un país tan pobre com Espanya en termes d’edificis per a l’ensenyament i altres serveis públics. Però era l’expressió tardana d’una “antiga lluita de classes” contra un clergat prepotent envers el poble. Aquesta lluita de classes no s’havia extingit, com ho demostraven els incendis i la bel·ligerància eclesiàstica.

La solució semblava clara: la dissolució de totes les ordres religioses, l’expropiació dels seus béns i la destinació dels seus edificis a serveis públics. No semblava haver-hi altra solució, ja que la neutralitat de l’Església o el seu apartament de la lluita de classes semblava impossible. «Per salvar les esglésies, no hi ha més remei que expulsar-ne l’Església».