Les treballadores de la llar es trobaven en una situació molt precària dins del món laboral femení. Carrillo considerava que en les cases més riques veien a les criades com una mena d’esclaves, sense obviar els abusos sexuals que patien amb freqüència.

En les nostres recerques sobre la creació del Sindicat d’Obreres de la Llar al Madrid previ a la proclamació de la Segona República ens vam trobar amb una entrevista realitzada per Santiago Carrillo a la Casa del Poble a principis de l’any 1930, que suposa un material molt interessant per aprofundir en els problemes laborals d’aquestes treballadores i en el procés que va portar a la seva sindicació.

Santiago Carrillo va entrevistar a Claudina García, una de les dones sindicalistes de la UGT més importants dels primers decennis del segle XX fins a la guerra civil, i a Guillermo López Ruiz que, entre altres coses va ser un dels líders de la Federació Nacional d’Indústria de la Vestimenta i el Tocat (López Ruiz era sastre de professió). Ambdós formaven part de la comissió encarregada d’organitzar el nou sindicat. En aquesta comissió també estaven Luz García, Florentina Martínez, Petra Morales, Isabel Cardoso, Mesa i Ronda.

Les treballadores de la llar es trobaven en una situació molt precària dins del món laboral femení. Carrillo considerava que en les cases més riques veien a les criades com una mena d’esclaves, sense obviar els abusos sexuals que patien amb freqüència. En les cases de la classe mitjana es patien les mateixes vexacions, amb l’agreujant de mancar de les comoditats de les primeres. Finalment, eren unes treballadores que gaudien de molt poc temps per al descans i l’oci. Per tot això, Carrillo elogiava aquesta iniciativa de la UGT.

Aparentment, l’origen de la idea, que partia de la Casa del Poble, no era nova, ja feia dos anys que s’havia intentat, però la resposta de les treballadores havia estat molt escassa perquè desconfiaven. Però la situació havia canviat perquè, sempre segons els entrevistats, estaven acudint moltes dones perquè es creés una organització sindical, relatant a les oficines de la Casa del Poble les seves experiències laborals personals.

Els organitzadors volien que les obreres de la llar gaudissin de les millores que les lleis socials proporcionaven a la generalitat de les treballadores, com la jornada de deu hores perquè la jornada laboral de les obreres de la llar era interminable, tot el dia. Però també calia lluitar pel descans setmanal. Una altra de les reivindicacions tenia a veure amb el gaudi d’habitació pròpia, alguna cosa que no sempre ocorria. Les obreres de la llar havien de ser davant la llei com la resta dels altres treballadors.

Un dels projectes més importants era el de la creació d’una Casa-Llar per acollir a les treballadores de la llar que estiguessin a l’atur, i servís de col·laboradora de la Mutualitat Obrera. Si aquesta Mutualitat prestava als seus afiliats serveis mèdics i de farmàcia, la Casa-Llar podria també prestar serveis a treballadores malaltes o de part a la casa que es quedés sense assistenta, facilitant companyes que fessin les funcions de la malalta o parturienta en la cura de la casa. En tot cas, aquesta segona funció no era prioritària en aquells moments, davant la primera perquè era urgent procurar un llar a les treballadores a l’atur fins que trobessin feina, i no quedessin desemparades al carrer. Es volia proposar a la Cooperativa Nacional de Cases Barates “Pablo Iglesias” que construís l’edifici. L’obra es pagaria amb les quotes de les afiliades, que serien de dues pessetes mensuals. Una de les pessetes aniria al Sindicat i l’altra per sufragar la construcció.

La comissió organitzadora buscava realitzar una campanya per conscienciar a les treballadores de la llar de Madrid, ja que es calculava que podria haver-hi unes quinze mil. La mobilització passaria per difondre manifestos i organitzar actes públics (nosaltres hem estudiat en un altre treball un d’aquests mítings). Però un dels mitjans que es presumien més eficaços era el de la propaganda individual. No oblidem, en aquest sentit, la dispersió d’aquest treball. Les obreres de la llar no estaven concentrades en tallers o fàbriques, nuclis on el treball de propaganda sindical era més fàcil de desenvolupar.

Un altre projecte tenia a veure amb l’educació. Moltes de les obreres de la llar no sabien llegir ni escriure, per la qual cosa es volia obrir una escola on poguessin aprendre.

2/10/2024