Després d’analitzar la crítica intensa i extensa que van practicar Marx i Engels, Carlos Hernández va abordar la crítica en l’època contemporània.

Així doncs, igual que els “partits burgesos”, el socialisme contemporani arrossegava amb si la crítica. A la Segona i Tercera Internacionals hi havia hagut antagonismes irreductibles, dissidències, expulsions i escissions. De tots ells, el Partit Socialdemòcrata Rus hauria estat el que havia assolit un grau més alt. La seva escissió es va plasmar el 1903, però ja s’havia manifestat abans. Primer es va donar entre marxistes i narodniki, però entre ells també hi havia moltes tendències, des del liberalisme fins a l’anarquisme. El 1895 es van plantejar dues corrents, una de Struve i Tugan-Baranovsky i una altra que representaven Lenin i Plejánov. El 1898 va sorgir l’“economisme”. El 1900 es fundaria l’“Iskra”, que va emprendre la lluita contra els socialistes revolucionaris. El 1906-1908, Kautsky es va alçar contra els menxevics que, després de la Revolució de 1905, continuaven defensant la necessitat de l’aliança amb la burgesia. Però també s’observarien posteriorment escissions a la fracció bolxevic. I no eren temps d’auge ni pletòrics per permetre’s escissions i lluites intestines perquè el proletariat rus era perseguit a “sang i foc”. Però el Partit Bolxevic no havia desaparegut. La seva crítica li havia permès triomfar contra el tsarisme i les “vacil·lacions” dels menxevics i els social-revolucionaris.

Així doncs, Hernández expressava que la crítica era consubstancial als partits vius. Al·legar el perill d’una divisió per part de qui, de fet, havia dividit el Partit Socialista en incomplir les seves resolucions constituïa, segons ell, una “paradoxa sagnant”. Hernández criticava que la rigidesa disciplinària del Partit havia estat la pedra de toc perquè només milités qui pogués, no qui volgués.