Carlos Hernández continuava el seu article sobre la crítica interna en els partits polítics en el número de desembre de 1935 de la revista Leviatán amb una anàlisi de la crítica en temps de Marx i Engels. Tots dos, afirmava el nostre autor, practicaven la crítica més despietada i intransigent. Criticaven a l’imperialisme i a la burgesia, però també abocaven les seves àcides diatribes en el camp teòricament propi, és a dir, sobre els socialdemòcrates. Marx va dedicar molt d’esforç a criticar les “desviacions” dels socialistes, els anarquistes i els demòcrates:

«La Sagrada Familia» és una crítica contra el radicalisme burgès de B. Bauer; «La misèria de la filosofia», contra el socialisme anarquista de Proudhon; la «Crítica al programa de Gotha», contra el confusionisme de Lasalle; «El XVIII Brumari», contra el socialisme petit burgès de Louis Blanc.»

A més, per la seva banda, Engels va escriure:

«l’Anti-Dühring» contra la filosofia petitburguesa de Dühring i va criticar àcidament el Programa d’Erfurt.»

Però van existir més textos molt crítics de tots dos, i amb tons ben alçats, i amb no pocs insults, també cal dir-ho:

«Qualifiquen d’infame al germà Weitling; d’imbecil; a Ramon de la Sagra; d’ase, a Korff; de meretriu, a «el nostre amic Landolfo»; pigmeu ple de suficiència a Louis Blanc; etcètera.»

Això sí, sense oblidar que Marx també va ser llargament calumniat. I, malgrat les persecucions que va patir, la crítica no perdonava res ni a ningú.

Continuarem.