Eduardo Montagut

La sobirania és el poder suprem il·limitat que regeix tota societat o comunitat política. Bodin, al segle XVI, definia la sobirania com la «suprema potestas», és a dir, «el poder absolut i perpetu d’una república».

La sobirania es manifestaria en la funció de promulgar lleis, anul·lar disposicions i costums, declarar la guerra i negociar la pau. La sobirania seria inalienable i indivisible. Hobbes al següent segle, estimava que la sobirania naixia del pacte entre els individus per passar a l’Estat, personificat en el sobirà que legislaria, jutjaria, nomenaria els funcionaris, recompensaria i castigaria. Hobbes tenia un concepte pessimista de la condició humana. L’home era un llop per a l’home i es necessitaria un Estat amb poder coercitiu per evitar el suposat desordre i caos.

Als Tractats sobre el govern civil (1690) de Locke la sobirania passava a coincidir amb el poder del Parlament. Els homes pactaven en l’estat de naturalesa, però no per crear un Estat coercitiu sinó per generar un Estat que garantís els drets naturals de l’home. S’avançava cap a l’Estat liberal.

Rousseau va donar un gir major en establir que la sobirania és la suma de les voluntats individuals. La sobirania pertanyia a la nació d’on emanaven els poders. Així es recolliria a les Constitucions liberals juntament amb el principi garantista dels drets naturals. Però la voluntat nacional es restringia en la versió més moderada o conservadora del liberalisme. La sobirania, encara que fos de la nació, només era exercida per una minoria de ciutadans a través del sufragi censitari. A més, es limitaven les condicions per poder ser elegit. –Aquest liberalisme moderat va acabar per elaborar la teoria de la sobirania compartida. D’una banda, estaria la nacional, és a dir la que emanaria de la nació i, d’altra banda, la real o històrica, que tindrien els monarques, com a garants de la continuïtat històrica del país.

El liberalisme democràtic, el republicanisme i, posteriorment, el socialisme democràtic van lluitar pel sufragi universal i per una nova definició de la sobirania, veritablement popular. Tot poder estatal havia de derivar del poble i no d’una selecció del mateix en funció de les rendes pròpies. D’aquesta manera, a les democràcies actuals la sobirania és popular i és la font de la legitimitat política.