Són les generacions lluminoses que van ser, però encara viuen, que encara existeixen.
Vicente Aleixandre

No prestem atenció a molts Centenaris, potser perquè el passat tan important
per a interpretar les claus del present, cada vegada ens interessa menys. El de Luis Martín-Santos (1924-2024) està passant com de puntetes entre l’abúlia i la frivolitat.

Gairebé no es presta atenció al seu «Temps de Silenci» (1962), una obra pionera en la renovació literària durant els anys de plom. Ens va obrir un camí poc o gens transitat, pel que fa a la narrativa experimental.
Quant a Luis Martín-Santos en general, se sap molt poc de la seva figura. Va ser sempre polèmic, renovador i trencador. Una de les facetes que més es desconeix és la seva militància política. Es va afiliar al PSOE i, no només això, sinó que com a membre de l’Executiva era l’encarregat d’enllaçar el que llavors es deia l’interior amb el nucli dirigent de França.

És un deure de memòria desfer tòpics i llocs comuns, posant cada cosa al seu lloc. El Partit Comunista va ser clau en la lluita contra la dictadura, però cal qüestionar aquesta maledicència de cent anys d’història i quaranta de vacances. Les coses no van ser així i cal mirar-les retrospectivament, amb rigor.

Avui, quan tant es parla de guerres culturals, quan des de determinades instàncies de poder es fomenta la superficialitat i la intranscendència com a mecanismes de control, és més necessari que mai romandre atents i denunciar, amb valentia, que certs nuclis de poder, els seus portaveus i altaveus, s’alimenten de les nostres inseguretats i pors. És més, sense que en siguem del tot conscients, cada dia patim més manipulacions algorítmiques que com vampirs ens van arrencant el control sobre nosaltres mateixos. Pot ser que exageri, però em sembla que la intel·ligència artificial conté moltes trampes hàbilment tendides, que amenacen amb fer que acabem vestint la roba uniformista d’una suposada llibertat, que en realitat és esclavitzadora.

Després d’aquest breu excurs, tornem a Martín-Santos. El títol de «Temps de Silenci», a més d’una novel·la que obria diversos camins marcadament europeistes i cosmopolites, venia a ser la definició de l’Espanya fosca, trista i repressiva que li va tocar viure i davant la qual va reaccionar.
Va ser un esperit inquiet, quan va residir a Madrid es va relacionar amb Castilla del Pino i amb els moviments culturals més avantguardistes. Aviat, a mitjans dels cinquanta, es va apropar i va col·laborar amb l’ASU (Associació socialista universitària) on va tenir l’oportunitat de dialogar i confrontar idees amb Javier Pradera, Francisco Bustelo, Luis Gómez Llorente… entre altres.

Són coneguts els incidents de 1957. El seu compromís va anar a més i va decidir ingressar al PSOE, del qual va arribar a ser dirigent.

Va jugar un paper decisiv per orientar-lo, un home la memòria del qual cal reivindicar i que desbordava capacitat organitzativa i entusiasme, em refereixo a Antonio Amat al qual caldrà tornar per la importància que va tenir en aquells moments.

El Partit Socialista estava viu, prova d’això són les caigudes dels seus dirigents en aquells anys. És una època que es coneix poc. Entre els meus records figura el que em contaven els amics del meu pare, que havien passat per les presons franquistes o que anaven tornant de l’exili.
Va trabar amistat i va empatitzar amb Ramón Rubial. Mantenia discussions amb Enrique Múgica, que ja havia abandonat el PC i militava al PSOE.

Era necessari mantenir una comunicació entre l’interior i l’exterior. Luis Martín-Santos va complir aquesta funció. Era elegant, amb bons modals i idees innovadores… que es avançaven al que més tard es va manifestar en els Congressos de Toulouse i Suresnes.

La direcció de l’exterior es va anar progressivament estancant i fosilitzant. Seguia molt apegada a les ferides obertes en el si de l’esquerra. Luis Martín-Santos, com Gómez Llorente o Carlos López Riaño ja eren partidaris d’un major protagonisme de l’interior i de coordinar accions amb altres forces polítiques amb l’objectiu de soscavar la dictadura.

Aquí està la llavor, el germen del que va ser la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència, que van desembocar en la Platajunta. L’enfrontament era inevitable. La visió i l’estratègia de l’interior i de l’exterior, s’anava abismant. Un dels punts de divergència era la col·laboració amb altres forces d’esquerra.
Cal destacar que Luis Martín-Santos tenia les idees pròpies d’un socialisme democràtic i rebutjava tant el nacionalisme basc –els seus vincles amb Donostia eren profunds– com el centralisme espanyol tan agressiu i excloent.

Em sembla interessant destacar que «Temps de silenci» que va causar un fort impacte entre les avantguardes, va patir l’amputació i censura de més de vint pàgines i no es va publicar íntegra fins a una data tan tardana com 1980. «Temps de silenci» és un fidel reflex del ambient del moment en què va ser escrita. A principis dels seixanta parlar d’ estil indirecte lliure o monòleg interior era, des de llavors, una rara avis.

Les seves innovacions formals en la línia de James Joyce, eren incomprensibles per al anomenat realisme social. Martín-Santos va encunyar el terme realisme dialèctic que, com tantes altres de les seves propostes, va caure en l’oblit.

Era assidu del Café Gijón. Allà va conèixer i tractar, entre altres intel·lectuals inquiets, a Juan Benet i a Rafael Sánchez Ferlosio. Són també apreciables les seves preferències i lectures literàries i de pensament. Va llegir a Jean Paul Sartre i es va interessar per l’existencialisme quan molt pocs ho feien. Entre les seves obres literàries predilectes citava amb freqüència «Volverás a Región».

Com a psiquiatra, unia a la seva formació com a metge, una preparació filosòfica sòlida. Es va interessar pel psicoanàlisi en un moment fosc en la nostra cultura. Manejava amb soltesa el pensament de Dilthey i Jaspers, sobretot en el que fa a malalties mentals.

La seva faceta d’activista i d’enllaç no s’ha d’oblidar. Passava moltes hores a la carretera… això naturalment, va influir en l’accident que li va costar la vida.

Detengut i empresonat en diverses ocasions, és una prova viva que des del PSOE també es lluitava contra la dictadura.

EnEn  recordar a Martín-Santos en el seu Centenari, no cal deslligar-lo d’una Espanya amedrentada, plena de pors… on es torturava i reprimia amb duresa qualsevol intent de canvi… però, on va sorgir la llavor de la renovació. Han quedat enrere els estats d’excepció, les experiències de la tercera galeria de Carabanchel i els exemples abnegats de lluita i sacrifici per la democràcia i els drets humans.

Una Espanya on llegir un llibre de Tuñón de Lara era motiu d’un procés i diversos anys de presó.

No cal oblidar, tampoc, que aquest llarg temps de silenci va tenir molts còmplices… que són els que més s’oposen a que es conegui amb detall, el que va succeir en aquells anys de plom.

El compromís de L. Martín-Santos va ser polític, però també, social i cultural.

De tant en tant, convé rellegir de forma crítica i heterodoxa el Manifest Comunista. Fa anys que no es cita el comentari lúcid i anticipatori de Marx i Engels, sobre els intents de convertir allò sòlid en una cosa volàtil que es dissol en l’aire.

Aquí i ara, és constatable que no pocs segueixen en això amb les pitjors intencions.

ANTONIO CHAZARRA MONTIEL

Professor Emèrit de Història de la Filosofia,