Eduardo Montagut

Lucie Dejardin (1875-1945) va ser la primera dona que va arribar al parlament belga dins del Partit Obrer Belga i per Lieja l’any 1929. En aquest article glossarem la seva vida. Aquest fet va motivar que els socialistes espanyols li dediquessin atenció a les pàgines de El Socialista en el moment de la seva elecció com a diputada.

Lucie Dejardin provenia d’una família de miners. El seu germà Joseph va ser president de la Federació Nacional de Miners, una organització sindical molt potent, a més de ser membre del Partit Obrer i diputat també per Lieja.

Lucie va ser autodidacta, virtut que destacava el periòdic socialista espanyol. De molt jove va començar a treballar a la mateixa mineria, en els carbonatges, és a dir empenyent els carros plens de carbó de Werister, una zona minera fonamental a Bèlgica. Era, per tant, una hiercheuse, és a dir, una més de les moltes dones joves en aquesta tasca del transport per les galeries de les mines de carbó, vestides d’homes, sense guants i amb socs de fusta, tot un símbol del treball femení extremadament dur en la Revolució Industrial belga. Fins a 1889 no es prohibiria a les dones menors de 21 anys treballar a les mines, però realment moltes van seguir-ho fent fins a la prohibició definitiva de 1892 que, en realitat tampoc ho va ser perquè fins entrat el segle XX, encara que en nombre reduït, va seguir havent-hi hiercheuses. Acabar amb aquesta explotació va ser una tasca àrdua i gràcies a la pressió combinada del moviment obrer, especialment en les vagues de 1886, amb la del Partit Obrer en els anys noranta i la dels cristians socials, influïts per la nova doctrina social de l’Església, sense oblidar l’impacte que va suposar el testimoni pictòric de Constantin Meunier, que va pintar a una gairebé heroica hiercheuse en 1887.

La nostra protagonista va abandonar aquesta ocupació per treballar com a bugadera durant quinze anys. Després, passaria a ser gerent d’un magatzem de la Unió Cooperativa.

Però tota aquesta intensa vida laboral no li va impedir exercir el compromís. Era molt jove quan al Municipi de Beyne-Heusay (comuna de la regió de Valònia, a la província de Lieja) es va dedicar a crear grups de Fills del Poble i es va afiliar al Partit Obrer. Sembla que en el primer míting en què va parlar es va dirigir a les dones empleades dels serveis públics de Lieja.

L’any 1911 va crear la Lliga de les Dones Socialistes, estant treballant en la mateixa fins al 1923, mentre exercia com a inspectora de treball. En aquest any seria nomenada secretària femenina permanent a la Federació de Lieja del Partit Obrer Belga.

Dejardin va participar a la Gran Guerra perquè va treballar per al servei d’informació que es va organitzar per a la defensa, “La Dame Blanche”, però va ser detinguda pels alemanys el 1915 que la van condemnar a cadena perpètua, encara que per la seva salut va poder entrar en un intercanvi de presoners el 1917, podent passar el final de la guerra a França, encarregant-se dels nens belgues allà exiliats. Quan va tornar se li va concedir l’Ordre de Leopold II i el dret al sufragi. Cal recordar que no existia el sufragi femení, i això era com una recompensa pels serveis prestats. A l’altura de juny de 1929 era una de les nou mil belgues amb dret al vot.

El 1919 ja estava a Lieja treballant com a inspectora de treball, iniciant també una labor internacional estant en diferents congressos, lligues i comitès.

El 1926 entraria al Consell Municipal de Lieja. Com dèiem al principi, va ser elegida diputada el 1929, ingressant a la Cambra de Representants el 26 de maig. En realitat ja hi havia una parlamentària femenina al Senat, Marie Janson, però ho va ser per cooptació, no per elecció directa. El 1932 seria reelegida. Al parlament es va destacar pel seu treball per combatre l’alcoholisme, la pobresa, i a favor dels nens i les dones.

Dejardin va poder marxar a Anglaterra el maig de 1940 per evitar les represàlies nazis, ja que havia estat presa dels alemanys a la Gran Guerra. A Londres treballaria a favor dels refugiats belgues, entrant al Ministeri de Treball a l’exili.

El 1952 es va publicar un estudi sobre ella per part d’Esther B. Chalmers, titulat Lucie Dejardin, hiercheuse et député socialiste, encara que hi ha una edició posterior de 1983.

Hem treballat amb el número 6340 de El Socialista, i amb la pàgina web de Connaître la Wallonie, que li dedica una biografia signada per Paul Delforge.