El que estem vivint aquests dies sobre la violència masclista en relació amb un personatge de primera línia de l’esquerra té moltes lectures i presenta diferents aspectes que generen i generaràn no pocs debats i polèmiques.

Per la nostra part, en aquesta peça d’opinió volem fer algunes reflexions en relació amb el descobriment per part de l’esquerra que aquesta lacra de la prepotència, la violència i els comportaments intensament masclistes que pateixen les dones no són patrimoni d’un determinat univers polític o ideològic, per molt que es donin en el mateix. Però tot això existeix en el present i va existir en el passat també a l’esquerra. Aparentment, diferents factors (educació, mentalitats) fan que homes que són valents en la seva lluita per la igualtat, en la denúncia de les injustícies, en la defensa dels valors més intensament humanistes que informen el complex i divers món de l’esquerra, tinguin o desenvolupin comportaments detestables i intensament contradictoris amb els que es defensen al sortir per la porta de casa o en el mateix llar a través de les xarxes.

Les contradiccions són molt humanes i tothom les pateix però sempre han de ser analitzades, solucionades o mitigades, i no donar-se en aspectes que han de ser fonamentals en homes que defensem determinades formes d’entendre les relacions humanes i amb el medi ambient, d’afrontar la política, l’economia, la cultura, en fi, la vida, en general. Les postures a lo Robespierre poden conduir a la intransigència però la contradicció que suposa defensar la igualtat de gènere i després comportar-se en la vida privada amb parelles, amigues o companyes com un dèspota és pitjor encara. No val cap explicació, ni excusa, ni al·ludir a l’estrès de la vida pública. No val dir que això es podria donar més en els contrincants polítics perquè la seva ideologia estigui basada en l’imperi del patriarcat i de la suposada superioritat masculina, etc. I no ho és, perquè, de fet, aquestes bases ideològiques haurien acabat per contaminar-te.

Ser d’esquerres és un exercici personal molt complicat tant pels atacs que es pateixen des de l’altre univers i fins del denominat “foc amic”, com perquè exigeix un treball constant d’estudi, anàlisi i de treball sobre les contradiccions en les que podem incórrer, obviant, a més, els dogmatismes i prejudicis que ens puguin assaltar. Però, sobretot, hem d’entendre, i sembla tan difícil avui dia, el que, en realitat és la igualtat, l’essència de l’esquerra, juntament amb la llibertat i la tan ridiculitzada fraternitat.

L’esquerra desperta, encara que això ha ocorregut sempre, d’un somni que semblava impossible. Però només ho semblava, perquè existeix.