Eduardo Montagut

El tipògraf Joan Almela Santafé va ser un dels fundadors de la Societat Tipogràfica de València l’any 1882, i quatre anys després va participar en la creació de l’Agrupació Socialista de València. El 1889 es va traslladar a viure a Barcelona, on va tenir responsabilitats en el seu Comitè durant un temps. Va tenir un gran protagonisme en el primer Primer de Maig a València. Va ser marit d’Amparo Meliá, i pare d’un dels socialistes més destacats en l’àmbit intel·lectual, Joan Almela Meliá. A la seva casa valenciana residia Pablo Iglesias quan visitava la capital llevantina. Separat de la seva esposa, aquesta passaria amb el seu fill a viure a Madrid amb Pablo Iglesias.

Doncs bé, de la seva etapa barcelonina ens ha quedat un text intens sobre l’explotació infantil, amb un estudi del que ocorria a finals de la dècada dels vuitanta del segle XIX a Europa, inclosa Espanya. Es tracta d’una extensa conferència que li va encarregar l’Agrupació Socialista de Barcelona, i que El Socialista va publicar per entregues a la tardor d’aquell any. Per tant, es tracta d’un material que creiem interessant per completar el coneixement sobre la realitat del treball dels nens i nenes en la Revolució Industrial, i que no és conegut. Ja hem publicat alguns articles sobre determinats països, inclosa Espanya. En aquesta nova entrega ens acostem a Itàlia.

Almela va començar la seva anàlisi amb la legislació anterior a la Unificació. Sembla ser que al Piemont i a la Llombardia hi havia una llei de 1859, que prohibia el treball dels nens a les mines abans dels deu anys, prohibició que es va fer extensiva a la resta d’Itàlia per un decret de desembre de 1865. Deu anys després es va presentar al parlament italià un projecte de llei que fixava l’edat d’admissió i la durada de la jornada laboral, però no va arribar a res. El 1879 es va presentar un altre projecte per part del ministre Cairoli (Benedetto Cairoli va ser un polític important, amb altes responsabilitats en temps d’Humbert I), però que va retirar molt aviat per remetre’l a organismes administratius inferiors i obrir una informació per incloure reformes oportunes. No sembla que prosperés res en aquest sentit tampoc, fins que el 1886 es va aprovar una llei que en aquell moment estava en vigor.

La llei disposava la prohibició dels menors de 9 anys en les indústries, i de 10 per a les mines. A més, per entrar a treballar se’ls exigia que els nens estiguessin en bones condicions físiques, havent, per tant, de passar un examen mèdic. Però el problema era que la llei no tenia un reglament que la desenvolupés en determinats casos. S’havia promès un per fixar les condicions d’admissió en establiments insalubres i perillosos, que va acabar per sortir el 1887, encara que es incomplia. El que sí estava fixat per la llei era el màxim d’hores de treball, establert en vuit, però s’incomplia gairebé sistemàticament també, arribant els nens a patir jornades de entre 10 i 12 hores diàries.

En aquest sentit, Almela era molt dur amb la situació italiana, perquè afirmava que la llei, com hem indicat, no es complia, a més de comprovar el que havia costat que s’aprovés una, recordant el que el 1884 havia expressat el senador Monfrín en afirmar que en cap altre país s’havien trobat tantes dificultats per tirar endavant una legislació protectora dels nens en l’àmbit laboral.

Finalment, caldria destacar que el Giornale de la Società Italiana d’Igiene va ser molt crític amb la llei de 1886.

Hem treballat amb el número 188 d’El Socialista.