Rodolfo Llopis va explicar la història del Partit Obrer Belga en el número de maig de 1935 de la revista Leviatán. Ens interessa aquest treball i en aquesta peça expliquem l’origen de la formació segons el que va explicar el socialista espanyol.

El Partit Obrer Belga va néixer a la Casa de les Corporacions, a la botilleria “El Cigne”, al centre de Brussel·les, a la Grand Place, el 6 d’abril de 1885. Però això no volia dir que no hi hagués abans moviment obrer i socialista. Existia, i la fundació del Partit el que pretenia havia estat unificar les forces obreres que ja existien. A la mateixa Brussel·les el primer míting obrer del país s’havia celebrat el 1835.

Bèlgica es va convertir al segle XIX en un país que va acollir a molts refugiats polítics i això va influir en el seu moviment obrer. De França arribaria l’italià Buonarroti, és a dir, el deixeble de Babeuf. Del mateix país havien arribat els saintsimonians i els seguidors de Fourier i els seus falansteris. També hi va haver influències britàniques, especialment en els àmbits sindical i cooperativista. D’Alemanya arribarien aspectes doctrinals i ideològics.

En aquest sentit, Marx i Engels van viure a Brussel·les el 1846 i allí es formaria el grup dels comunistes alemanys. En certa mesura, la posició geogràfica central belga en l’Europa occidental i una geografia, diguem-ne, fàcil, van possibilitar que penetraren les influències dels seus importants veïns. A Bèlgica van arribar molt aviat els ecos del 48 francès, la fundació de l’AIT a Londres el 1864, i els destellos de la Comuna parisenca.

Però també cal tenir en compte la realitat social i laboral dels obrers belgues, les dures condicions a les mines, i que patien també dones i nens, sense oblidar la misèria camperola. Va constituir el caldo de cultiu perfecte perquè la propaganda fos eficaç. A Gant sorgiria molt aviat la primera cooperativa de fleca. També començarien a funcionar les primeres mutualitats, i fins i tot les primeres lligues obreres i les cases del poble.

La rapidesa en organitzar-se dels obrers belgues constitueix un fet evident, però hi havia molta desunió i atomització. I aquí estaria l’origen del Partit. Entre el 5 i el 6 d’abril de 1885 va tenir lloc la reunió a la qual hem al·ludit al principi del nostre text. Van acudir 112 delegats que representaven a 59 grups. Hi havia metal·lúrgics, miners, tipògrafs, mutualistes, lliurepensadors i socialistes. La reunió va ser presidida per Louis Bertrand.

Sembla que hi va haver unanimitat en la idea que calia unificar el moviment proletari, i es va acordar la fundació de la formació política, aprovant la següent declaració:

«El Partit aspira a aconseguir per a tots els obrers els drets polítics i el benestar dels quals avui en dia careixen. Aquests drets i aquests avantatges només els poden conquerir els obrers per les seves pròpies forces. Per això el Partit es compondrà exclusivament d’associacions obreres.»

La qüestió era com havia de denominar-se el Partit. Sembla que la majoria de l’assemblea desitjava que fos el Partit Socialista Belga, però hi havia una minoria a la qual li espantava la denominació de “socialista”. El ponent, De Paepe, va arribar a afirmar que la paraula podia constituir un obstacle, i es va decidir que seria el Partit Obrer Belga. Llopis era crític amb aquesta decisió al seu article. Després d’afirmar que l’esperit conciliador era propi de l’esperit belga, afirmava que la conciliació acabaria desfigurant les coses. Per això, tanta conciliació faria afirmar a Paul Lafargue, «entre enutjat i irònic», l’afirmació de que existia “una falsificació belga del marxisme”.