Esta página utiliza cookies para mejorar su experiencia. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.

Juan Negrín va ingressar a la primavera de 1929 al PSOE, per Eduardo Montagut

Doncs bé, al desembre d’aquest mateix any va pronunciar una conferència a la Casa del Poble madrilenya sobre ciència i socialisme, on, a més de parlar d’aquesta qüestió i de l’experiència soviètica, va realitzar una sèrie d’apreciacions sobre el republicanisme i l’internacionalisme del socialisme espanyol, i sobre el seu compromís polític, les seves raons per ingressar en el socialisme, que ens serveixen per conèixer al primer Negrín, abans del seu intens protagonisme històric.

Per a Negrín el Partit Socialista era «essencialment republicà», és més, seria l’única formació política veritablement republicana a Espanya, un Partit que aspirava a aconseguir llibertat per a tots i perquè tots poguessin gaudir-la plenament. Aquesta havia estat una de les raons que l’havien impulsat a ingressar a la formació. Negrín insistia en què ser solament republicà a Espanya era no ser res. La llibertat política, que estaria associada al republicanisme, no servia de res sense un fonament econòmic. Negrín desitjava justícia per a tots i volia per a tots la llibertat econòmica, sense la qual la política no servia per a res.

Però, a més, el PSOE era internacionalista, a no confondre amb antipatriota. El socialisme espanyol era, evidentment, enemic del «patriotisme agressiu, groller, intolerant» que cultivaven els nacionalistes. L’interès general de la Humanitat estaria per sobre de l’interès particular de la nació. Respecte a això, destaquem la següent frase:

«Allò que no podem admetre, allò que no podem c

ompartir ni de lluny, és el patriotisme agressiu, groller, intolerant que cultivaven els nacionalistes.»

Va afirmar que podia haver defensat aquests principis en altres àmbits, al marge de la política, però era impossible desentendre’s de la política. Per al fisiòleg l’apoliticisme no resistia ni el més lleuger anàlisi. L’apoliticisme era sinònim de conformisme. I això era el que havia passat a Espanya, el país més apolític de tots, en la seva opinió, perquè la política l’havien realitzat els cacics, manejant els fils de la vida nacional.


Descubre más desde Isidora Cultural

Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.

  • Related Posts

    Els desajustos de la globalització i la persistència dels problemes no resolts de l’imperalismo

    Antonio Chazarra (traducido por la redacción) L’home que prepara mals per als altres, els prepara també per a ell mateix. Hesíode “Els treballs i els dies” Tot sembla indicar que…

    Read more

    ¿Podemos juzgar desde la ética, y no en el tribunal, el caso del libro ‘El odio’?

    Eduardo Gutiérrez Gutiérrez, Universidad Europea Miguel de Cervantes Junto a los temas que ocupan hoy en día a la filosofía académica, hay problemas filosóficos surgidos de la realidad más prosaica,…

    Read more

    Deja una respuesta

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

    Los textos de Opinión

    María Zambrano: pensar a fuego lento

    María Zambrano: pensar a fuego lento

    Carta abierta a doña Francina Armengol, Presidente del Congreso de los Diputados

    Carta abierta a doña Francina Armengol, Presidente del Congreso de los Diputados

    La tarde en que Borges vaticinó su muerte

    La tarde en que Borges vaticinó su muerte

    Kant y el teniente Rufino, por Juan Antonio Tirado

    Kant y el teniente Rufino, por Juan Antonio Tirado

    Hannah Arendt (1906/1975) una pensadora del siglo XX que hay que reeleer en el XXI

    Hannah Arendt (1906/1975) una pensadora del siglo XX que hay que reeleer en el XXI

    Rearme

    Rearme

    Limerencia: el lado oscuro del amor

    Limerencia: el lado oscuro del amor
    España desestimada

    La vacuidad, el individuo y el ser social

    La vacuidad, el individuo y el ser social
    Detección de la violencia en etapas

    Las mujeres en el imperio español (III)

    Las mujeres en el imperio español (III)

    Redescubriendo a Dacia Maraini

    Redescubriendo a Dacia Maraini

    Descubre más desde Isidora Cultural

    Suscríbete ahora para seguir leyendo y obtener acceso al archivo completo.

    Seguir leyendo

    Esta página utiliza cookies para mejorar su experiencia. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.