Per Eduardo Montagut

Tradicionalment, quan es parla del treball infantil en les èpoques de les Revolucions Industrials, ens centrem en el que es feia a les fàbriques, tallers, mines i al camp, però també al mar hi havia nens que havien de treballar durament. Alguns ho feien com a grumets o «motils» en pataixos o vaixells de vela, que feien el recorregut costaner al mar Cantàbric, exposats a molts perills, i en ambients poc propicis per a ells, patint un tracte molt dur amb poc descans, estant gairebé permanentment de guàrdia.

Així doncs, pretenem en aquesta peça repassar els diversos treballs que realitzaven els nois en la pesca del Cantàbric.

En primer lloc, es troba la pesca costanera del besuc. Començava a finals de novembre i durava fins al març o abril. En la primera època es sortia a la mar entre les tres i les quatre de la matinada, i en la segona entre les deu i les dotze de la nit. El «cho» (noi) havia d’estar preparat una hora abans de la sortida per anar a cridar els pescadors de la dotació del seu vaixell a les seves respectives cases, és a dir, molt de matinada. Però encara abans havia hagut de consultar el patró i avisar l’encenedor perquè la llanxa estigués a punt per sortir. A més, havia d’ajudar a “alçar” l’anclot o arpi que retenia l’embarcació, preparar les llums de situació i la bitàcola, i ja en mar obert, a cada moment, pujar a coberta per arranjar el que el balanceig havia desordenat, tot enmig del moviment provocat per les onades, i en nits de fred intens.

Mitja hora abans d’arribar al lloc de pesca, es disposava amb els seus companys a preparar les sondes i els ormeigs per a la feina del dia, i en la matinada hivernal, els seus peus en contacte amb l’aigua que cobria la coberta eren víctimes de penellons. Després, venia la feina brutal de recollir l’ormeig, que podia durar fins ben entrada el matí, moment en què, acabada la pesca, el vaixell tornava a port.

El noi ajudava els seus companys a desembullar l’ormeig perquè es pogués utilitzar l’endemà. En arribar a port, havia d’estibar la pesca en cabassos per ser portats a la casa-venta. Mentre els pescadors tornaven a les seves llars per descansar, encara li quedava la tasca de baldejar i netejar el vaixell, arranjar-lo i fondejar-lo en condicions per evitar que es produïssin avaries. Finalment, havia d’acudir al patró per rebre les ordres pertinents per al dia següent. Només descansava si es produïa un fort temporal que impedia sortir a la mar.

També era molt dur el treball per als nois en la pesca del bonítol, sense descans, i en feines més allunyades del port, a 100 o més milles de distància, amb l’ormeig, de guàrdia, etc. Els nois que es dedicaven a la pesca a la costa de Santander rebien a mitjans dels anys vint el 50% del jornal d’un pescador, tot i que en alguns casos podia arribar al 75%, però, sens dubte, realitzaven una feina esgotadora com si fossin adults.

Sabem del treball d’aquests nois en la pesca del nord gràcies a un article on es denunciava aquesta situació i es feia una crida a la necessitat de reglamentar aquesta tasca, publicat el 4 de febrer de 1925 a El Socialista.