Des de platges concorregudes a centres acadèmics o fins i tot camps de futbol van ser protagonistes de la Guerra Civil. La falta de reconeixement de molts d’aquests espais de memòria és poc freqüent a la resta d’Europa.
per SERGIO SERRANO

Els veïns de la localitat castellonenca de Moncófar recorren diàriament la platja situada al centre del poble. Pocs saben que allà mateix, on a l’estiu s’estenen tovalloles i hamaques, fa més de 80 anys milers de presos republicans van ser retinguts en un camp de concentració.

Actualment, cap placa o inscripció recorda el que va succeir. Només els treballs d’un equip d’arqueòlegs en una fossa propera han aconseguit desenterrar els vestigis del que en el seu dia va ser una temible presó política. Allà van ser trobats sis cossos que correspondrien a persones detingudes en aquest camp, en la majoria membres de l’Exèrcit i de l’Administració republicana.

Presoners del camp de concentració de la Universitat de Deusto a Bilbao. Biblioteca Nacional/Cedida per Carlos Hernández

Centenars de llocs relacionats amb la memòria democràtica a Espanya romanen en l’oblit, en part per no comptar amb el suficient reconeixement institucional. En el cas d’un gran nombre d’ells, la gravetat és doble, no només pel seu estat d’abandonament, sinó també per la seva ubicació, en llocs de màxima visibilitat que s’han resignificat sense tenir en compte el seu passat.

Són platges concorregudes, carrers cèntrics, centres acadèmics o fins i tot camps de futbol… Un fenomen «inèdit» a Europa, adverteixen els qui ho han investigat, i que situa a Espanya com un dels països europeus amb més feina per fer en aquest sentit.

Més de 300 camps de concentració van sembrar de terror l’Espanya de la Guerra Civil i la postguerra en un context de repressió i venjança. Quan pensem en aquests centres és probable que ens vingui al cap la imatge dels que Hitler va sembrar a l’Alemanya nazi i els països ocupats, però la realitat és que poc tenien a veure amb els camps establerts per Francisco Franco. La immensa majoria dels centres franquistes, al voltant del 60%, no disposaven de la clàssica tanca amb barracons de fusta intramurs, sinó que es van emplaçar en ubicacions i edificis ja existents.

Gràcies al treball del periodista Carlos Hernández s’han identificat un total de 303 centres a tot el país, pels quals van arribar a passar entre 750.000 i un milió de presos republicans. Hi ha, per exemple, instituts i universitats que actualment continuen funcionant com a tals sense que hi hagi un record del que va succeir.

Hernández destaca la ciutat de Santander, on les tropes italianes van habilitar tres camps diferents: més de 20.000 presoners republicans van ser amuntegats entre les instal·lacions de l’hipòdrom, els Camps de Sport de El Sardinero (l’actual estadi del Racing de Santander) i la plaça de toros.

A la mateixa ciutat, les cavallerisses del Palau de la Magdalena, residència estiuenca de la Casa Reial a principis de segle XX, també van ser destinades per a aquest ús per les tropes de Franco. Van albergar a més de 1.600 captius fins a novembre 1939, quan la capacitat màxima del lloc no excedeix les 600 persones. Actualment, l’edifici s’utilitza com a residència d’estudiants de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

Si es segueix el viatge cap a un altre destí, com Madrid, on avui s’aixeca un imponent Santiago Bernabéu en 1946 es trobava el molt més modest Estadi de Chamartín, que albergava els partits del Real Madrid. A l’abril de 1939, aquest espai va ser un camp de concentració on van arribar a amuntegar-se entre 15.000 i 20.000 presoners. Tampoc se salva el camp de l’Atlètic de Madrid, llavors Atlètic d’Aviació, emplaçat a finals dels anys 30 al barri madrileny de Ciutat Universitària i que va servir del mateix mode.

Un altre dels exemples que Carlos Hernández destaca és el camp situat a la Universitat de Deusto, a Bilbao. Més de 4.000 presos van ser allí concentrats al 1938, un nombre que doblava la seva capacitat màxima. Va ser un dels camps més durs del franquisme.

Cap inscripció actualment reconeix o fa menció a aquests fets. Dels més de 300 centres identificats, el periodista assenyala que al voltant del 90% d’ells no compta amb cap tipus de senyalització. “Hi ha multitud de llocs pels quals passem que no tenim ni idea que van ser llocs horrorosos”, adverteix Carlos Hernández a RTVE.es

Moncófar va albergar a prop de 3.500 presos republicans

Moncófar multiplica per quatre la seva població a l’estiu. Aquest municipi alberga prop de 30.000 veïns en temporada estival i la seva platja pedregosa es converteix en el seu major atractiu per a qui tria aquesta localitat com a destí vacacional. Però sobre les pedres que actualment cobreixen la seva riba, el Govern Militar de València va aixecar acabada la Guerra Civil un camp de concentració. Entre abril i maig de 1939, prop de 3.500 presos republicans van ser amuntegats en aquest centre del que gairebé res se’n coneix.

Al setembre de 2023, un equip d’arqueòlegs va aconseguir recuperar d’una fossa propera les restes de quatre afusellats que van estar retinguts en aquest centre. Miguel Mezquida, membre d’ArqueoAntro, va treballar a la zona durant mesos. Actualment, l’arqueòleg denuncia la falta de suport econòmic per part de la Diputació, que va deixar el projecte «sense fons» després del canvi de Govern autonòmic: «En la identificació d’espais s’ha fet molt poc i depenent sobretot de la voluntat de l’Ajuntament de torn».

L’arqueòleg reclama una senyalització d’aquest lloc: «No hi ha res que ho identifiqui i està en una zona de confluència turística». Prop del punt on hauria estat el camp hi ha ubicada una oficina d’informació turística. «Preguntes i no et saben explicar res sobre que allí hi va haver un camp de concentració», conclou Mezquida.

Refugis de València, abandonament institucional

A València, la cèntrica Carrer de Serrans connecta l’emblemàtic Palau de la Generalitat amb les Torres de Serrans, una de les antigues portes de la ja desapareguda muralla medieval.

Actualment, centenars de turistes transcorren di

àriament per aquesta via que alberga bars, cafeteries i alguna que altra botiga de records. Però fa 70 anys les coses eren molt diferents. Entre novembre de 1936 i octubre de 1937, el Consell de Ministres de la II República decideix traslladar la capitalitat de l’Estat a València davant l’amenaça de les tropes franquistes que assetjaven Madrid.

S’estima que en aquestes dates es van produir un total de 72 atacs aeris i marítims sobre la província de València en els quals van morir al voltant de 451 persones.

Actualment, entre dues façanes decimonòniques s’aixeca un dels centenars de refugis antiaeris que la Junta de Defensa de la ciutat es va encarregar d’impulsar. Durant dècades, aquest espai que els habitants de València van usar per resguardar-se en els anys 30, va servir més tard com a magatzem per a una de les agrupacions falleres locals. Amb els mateixos fins, l’Ajuntament de la ciutat utilitzava un altre refugi construït en les seves entranyes.

Després de dècades d’abandonament institucional, el 2017 el Govern municipal va anunciar la «museïtzació» d’aquest espai en el qual també es va veure implicat ArqueoAntro. Les imatges cedides per aquest grup mostren la situació que ha viscut una de les finestres a la Guerra Civil més vives de la ciutat. «Entrem allà i allò estava habilitat com si fos un arxivador, un lloc d’emmagatzematge, amb zones preparades per guardar documents… Inclús hi havia un telèfon en una taula que hauria de pertànyer a algun funcionari».

José María Azkárraga és especialista en patrimoni de la Guerra Civil i del Franquisme a València. Va participar en l’exposició que es va posar en marxa després de rehabilitar els refugis de València. Una mostra, diu, del «menyspreu» cap a elements com aquest, que diu evoquen la memòria del règim franquista. La seva rehabilitació constitueix sobretot un «reconeixement» que en aquest país va haver-hi una dictadura, argumenta a RTVE.es.

La Desbandá, resistència a oblidar el passat

Un dels principals símbols de la desmemòria a Espanya és La Desbandá. L’ocho de febrer de 1937, Màlaga cau en mans de les tropes franquistes. Dos dies abans, centenars de milers de persones van emprendre per por a represàlies una fugida a peu per la carretera d’Almería, que romania sota control de la República.

Es posa en marxa el que passaria a la història com La Desbandá. Entre 150.000 i 300.000 persones formarien una interminable columna al llarg d’aquest camí pegat a la costa. Però durant la seva marxa a l’exili, la flota franquista, l’aviació italiana i la Luftwaffe van propinar incessants bombardejos contra els centenars de milers de malaguenys.

“Una massacre de la qual només es té coneixement pràcticament a nivell oral dels qui la van viure”. Ho conta a RTVE.es Fernando Alcalde, membre de l’associació memorialista 14 d’Abril.

Homenatge a les víctimes de ‘La Desbandá’ a Fuerte de Carchuna vandalitzat. Homenatge a les víctimes de ‘La Desbandá’ a Fuerte de Carchuna vandalitzat.

El seu avi i la seva mare van estar embolicats en la tragèdia. Les estimacions xifren entre 3.000 i 5.000 assassinats, la majoria d’ells civils, la qual cosa va convertir els fets en un dels esdeveniments més sàdics de la Guerra Civil.

Homenaje a las víctimas de ‘La Desbandá’ en Fuerte de Carchuna vandalizado

En l’actualitat, al llarg d’aquesta carretera es lleven blocs d’habitatges destinats a segones residències. Algunes de les escasses plaques que en l’actualitat recorden a les víctimes sovint són vandalitzades, indica Fernando Alcalde, com la que hi ha situada a Fuerte de Carchuna i que va ser danyada amb pintades franquistes el passat mes d’agost.

En la zona, segons testimonis de la massacre, podrien haver-hi diverses fosses relacionades amb els assassinats en aquella jornada sagnant. “El bloc d’apartaments al costat d’una fossa reflecteix aquesta idea que ens han venut de que hem d’oblidar el passat”, argumenta Fernando Alcalde.

«Senyalització, difusió i coneixement». La localitat andalusa de Motril va viure de prop els esdeveniments de La Desbandá però fins fa uns mesos un dels seus carrers rebia el nom de Crucero Baleares, una de les naus franquistes que van participar en el bombardeig. Va ser a petició del grup IU-Verds que el nomenclàtor franquista de la ciutat haurà de ser retirat en compliment de la llei de memòria democràtica.

José Llorente, coordinador local a Motril per Esquerra Unida, assenyala un doble camí a seguir en aquest sentit. D’una banda, ha d’haver-hi un «compromís» polític en aquest tipus d’iniciatives. D’altra banda, un «reconeixement» que Espanya va viure una «dictadura sagnant» amb la finalitat que «s’apliqui la llei i es compleixi amb aquest deure».

«És una labor d’informació, de senyalització, de difusió i de reconeixement, una qüestió de posar-ho en un primer pla en termes democràtics», enumera José Llorente. Pràctiques necessàries, conclou, posades en marxa a ciutats com Almería, que entre 2005 i 2006 va aconseguir recuperar 965 dels 4.500 metres de túnels que recorren el subsòl de la localitat i que en el seu dia van ser interminables refugis antiaeris de la Guerra Civil.

O a València, que malgrat tot, va publicar el 2022 un ‘Catàleg dels llocs i itineraris de la memòria democràtica valenciana’ per senyalitzar espais en els quals s’hagin produït fets de rellevància històrica des de la proclamació de la II República fins al final de la dictadura. Són només alguns exemples del camí per combatre la desmemòria.