Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre. Emily Dickinson

Des de fa milers d’anys ens fascinen els viatges. Dels dos poemes homèrics, l’Odisea és un llarg viatge de retorn a Ítaca, ple d’aventures, d’esdeveniments i de situacions que fan de l’Ulisses que retorna un home més temperat, més savi, més astut i amb una visió més àmplia i completa del món, o almenys del seu món. Això és tant com dir que l’Odiseu que torna a casa és un home diferent del que va partir.

Konstantinos Kavafis, en un memorable poema, ens va commoure i va fer-nos veure que el més important d’un viatge no és el destí sinó les experiències i dificultats amb què ens trobem pel camí. Recordo la impressió que em va causar la lectura de «El cor d’Ulisses» de Javier Reverte i de les converses amb el meu pare, sobre aquest bell llibre.

Avui, em sento a meditar. Els viatges s’han convertit en una mercaderia més. S’han banalitzat i massificat. A més, la realitat cada dia que passa, apareix més desfigurada i reduïda a mera caricatura.

Creu que hauríem de rescatar el viatge de les urpes del mercantilisme, donant-li una oportunitat a la imaginació. Permet una amalgama d’enfocaments i quan recupera la seva dignitat s’associa a una melancolia riallera.

El pas del temps «ens pren» però també, «ens aporta» experiències que han marcat la nostra vida. Hi ha viatges que associem a escenes d’un passat remot. En la joventut ens va proporcionar descobriments, passions i alegries… amb el pas del temps percebem amb nitidesa que ha deixat en nosaltres una empremta de sa escepticisme.

Creu que va ser Sòfocles qui va dir que la vellesa i el pas del temps, tot ho ensenya. Aquesta és una reflexió que en una època, fortament marcada com la nostra, per l’edatisme, convé tenir en compte. Eurípides, per la seva part, va assenyalar que no hi ha res més útil als homes que una prudent desconfiança. Emprendre qualsevol viatge acompanyat i seguint els consells de filòsofs i escriptors de diferents èpoques ens serà, sens dubte, de molta utilitat.

És indiscutible que el viatge o els viatges han jugat i juguen un paper important en la literatura. Quan érem adolescents ens entusiasmaven els que ens proposava Emilio Salgari i fins i tot els aparentment inverosímils de Julio Verne. Després, vam aprendre a no menystenir aquells autors que ens aconsellaven no renunciar als somnis. Avui, la idea de somiar, d’imaginar o d’acompanyar a través d’una lectura atenta, als clàssics en els seus viatges, si no oblidada, ocupa un lloc cada vegada menor en les nostres preferències.

És més, ara que tan poc interès es demostra cap a la mitologia, la seva subtil venjança consisteix en què un personatge poc conegut com Epimeteu, germà de Prometeu, té sense que ho sàpiguen ells mateixos, milions de seguidors. Qui és Epimeteu? Etimològicament aquell que primer actua… i només pensa després. D’aquí que el dialogar amb el temps tingui ple sentit, encara que es practiqui tan poc.

No ens hem de deixar seduir per promeses fàcils i il·limitades de felicitat. Molt al contrari, hem de buscar fins a trobar el que ens agrada, el que dóna sentit a la nostra vida… lluny d’endinsar-nos en el que la banalització i la massificació ens aconsella, perseguim amb afany aquests «plaers solitaris» gràcies als quals en companyia d’uns bons llibres, potser aconseguirem trobar-nos a nosaltres mateixos.

Faig una invitació expressa a que cada lector o lectora busqui en el seu interior aquelles lectures que l’han enriquit, anant més enllà, és clar, de «emblemàtics i imprescindibles» llocs a visitar o guies repetitives i simplistes.

És important, des de llavors, emprendre un viatge lleuger d’equipatge. Allò veritablement valuós o bé va dins de tu, o bé penses trobar-ho pel camí.

Viatjant s’aprèn, no només s’incrementen els nostres coneixements d’història de l’art o de gastronomia, sinó que els viatgers savis i prudents ens han ensenyat -ho formula, entre altres, Benjamin Disraeli- que viatjar i conèixer altres cultures, ens fa tolerants. Encertat consell en temps de nacionalismes exacerbats, de consumisme, d’avarícies lamentables… on sense adonar-nos n’hem extraviat l’humanisme, els valors republicans i la justa inclinació a complir i fer complir els drets humans.

No em canso de llegir i rellegir a Cervantes que amb la seva retranca, ironia, escepticisme i subtilitat, expressa en diverses pàgines que caminar terres i conviure amb gent diversa, fa als homes discrets.

Viatjar és «l’art d’interpretar els moments». Reimaginar i recordar és un bon exercici d’educació sentimental, més enllà de selfis, postals i fotografies. Pot i ha de gaudir-se «el remor» de les fulles dels àlbers en un paratge solitari, prop d’un bosc habitat per ninfes, on amb una mica de sort, podem topar-nos amb el déu Pan.

Una mica de fantasia amplia i decanta el que veiem i ens permet connectar-nos amb el nostre passat. El filòsof presocràtic Pitàgores de Samos, ens va posar en guàrdia contra la pressa i contra anar bojament d’un lloc a un altre… sense ni tan sols temps per trobar-nos a nosaltres mateixos. Les seves paraules -els escassos fragments que ens han arribat d’ell- estan plenes d’encant i de sensatesa. Diu preferir «el bastó de l’experiència» a «el carro de la fortuna» i afegeix a aquesta oportuna reflexió que «els filòsofs viatgen a peu»

Mai se repetirà prou una idea que totes les agències de viatge odien. Més que viatjar cap a fora, el veritable viatge és cap a dins. Soc i he estat un lector apassionat de Fernando Pessoa. Hi ha en ell una intel·ligència subtil i un desdoblament múltiple que el desborda, d’aquí els seus heterònims. Em va impressionar la seva idea que la vida és el que fem amb ella, per afegir a continuació que els viatges són els viatgers perquè en definitiva, el que veiem és el que som.

Per emprendre un viatge enriquidor hem de deixar-nos acompanyar per la utopia, que sempre, va més lluny que el tram de camí que recorrem. La utopia, en definitiva és un aguiló, un estímul per caminar, ens ho recorda amb boniques paraules Eduardo Galeano.

Quintín Cabrera, un dels meus cantautors predilectes que no ha desaparegut dels meus records, ens va deixar dit amb ironia, subtilitat i profunditat, que «les ciutats són llibres que es llegeixen amb els peus». Per conèixer una ciutat i per extensió, qualsevol cosa, és necessari caminar molt i tenir com Aquil·les «els peus lleugers».

El que ments aparentment sesudes, tertulians de tota mena i pedants en general, que no deixen de donar consells per aconseguir la fama sense reparar en que moltes vegades, la glòria és una de les formes de l’oblit. En realitat, no ho han sabut mai. Per això repeteixen maquinalment, eslògans buits.

El penetrant Antonio Machado, que a part d’un gran poeta, té un pensament filosòfic, ja ens advertia que mai va perseguir la glòria, ni deixar en la memòria dels homes la seva cançó. Aquells que persegueixen la fama, la major part de les vegades tenen somnis mesquins i curts.

No sé si el lector estarà d’acord amb mi, però crec que és un exercici sa treure la idea de glòria del purgatori de l’erudició i acostar-la als valors que hauríem de practicar. Els viatges són una partida d’escacs -ben jugada, això sí- sobre el tauler del temps.

M’assalta de sobte una idea, i és la de la correlació que existeix entre el viatge i la concepció projectiva de la història. Per emprendre un viatge i per formular una teoria llançada com un projectil cap al futur, és altament aconsellable tenir una dosi d’invenció que es disfressi i s’embolcalli amb el mantell de la versemblança. Ser versàtil és, des de llavors, més important del que sembla. Així com explorar conciençudament les virtualitats de l’èxit i del fracàs.

Per emprendre un viatge cal tenir «ànima de proa» com advertia l’argentí Ricardo Güiraldes. Afegim a això el que, en un llenguatge poètic aconsellava García Lorca, que no és altra cosa que saber descobrir en un país, en una regió o en una ciutat, el que hi ha de geometria i d’angoixa. Rellegiu, si us plau, el seu poema a Harlem.

No em resisto a que ens acompanyi en aquesta preparació del viatge el cubà Alejo Carpentier. Amb el seu barroquisme, elegància, desencís i lucidesa formula que «els mons nous han de ser viscuts, abans de ser explicats». Excel·lent apreciació no només per a viatgers potencials sinó per a escriptors imaginatius que no vulguin acabar sent meres plomes.

De tant en tant, cal mirar a la idea del viatge amb Ulisses com a referent. És a dir, una cosa així com «sub specie poetica». El que permet, a més, enriquir el coneixement de la realitat.

Des de la meva joventut gaudia molt llegint a Friedrich Hölderlin. Va ser tot un descobriment la seva idea de «habitar poèticament sobre la Terra». Li he donat moltes voltes i em segueix semblant tan profunda i il·luminadora com la primera vegada que vaig topar amb ella. La imaginació creadora és necessària per a tot, fins i tot per a la ciència.

En un altre moment, em detindré gustosament en el viatge com a aventura. Per ara, em limitaré a assenyalar que segueixen havent llocs i espais que «semblen existir fora del temps». Ojalà que no s’apagui mai en les ments inquietes, la «llavor de la curiositat»! Existeixen, des de llavors, diverses maneres de viatjar. En uns casos per recuperar el passat, en altres per rejovenir-nos per dins.

Friedrich Hölderlin

Per emprendre un viatge, no és mala idea, encomanar-nos a nosaltres mateixos. Cada viatge té la seva pròpia dinàmica. En certa manera, cal deixar-se guiar -encara que no en demasia- per l’instint.

Aristòtil, un dels meus filòsofs de capçalera, ens adverteix a la Retòrica que «és propi de l’home excel·lent, aplicar i fer guardar les lleis no escrites, més que les escrites». Sàvia reflexió. Les lleis no escrites a l’hora de viatjar, moltes vegades són imprescindibles. En la seva Metafísica, per altra banda, planteja un problema -o potser un fals dilema- que mereix la pena tenir en compte. «El que es planteja un problema o s’admira o reconeix la seva ignorància». Se m’acut afegir i per què no les dues coses? Més això queda igualment, per a una altra meditació.

En aquests «fogonassos» la nostra reflexió d’avui ha de tenir en compte a Heràclit, l’Obscur, pare de la dialèctica. El seu «res és, tot esdevé» segueix sent avui el principi i el final de moltes, moltíssimes coses.

Un dels problemes més alarmants del temps que ens ha tocat viure és que estem envoltats, per tot arreu, per alienacions que ens escindeixen, ens fan vulnerables i faciliten que s’exerceixi un domini implacable sobre nosaltres. Epictet, que abans de ser lliure va ser esclau, ens adverteix i assegura que no pot gaudir de la llibertat qui no es domina a si mateix. Tinguem-ho en compte.

El dramaturg venecià Carlo Goldoni, que en certa manera és el creador del teatre italià, de manera semblant al de Lope amb l’espanyol, Shakespeare amb l’anglès o Molière amb el francès, té textos intel·ligents sobre les avantatges de conèixer món i de desprendre’s de l’estreta visió d’un espai tancat. Així ens va deixar dit, que qui no ha sortit mai del seu país, està ple de prejudicis que és tant com dir, té seriosament danyada la seva percepció de la realitat.

Començàvem aquestes reflexions parlant d’Emily Dickinson, quan s’apropa el moment del tancament no està de més recordar la seva sentència que «per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre».

Viatjar és navegar amb la imaginació. La vida és una successió d’apostes. No cal tenir por de posar-se en marxa. El insigne músic Igor Stravinsky, va tenir una llarga i fructífera vida. Recojo de su legado una frase contra el conformismo y la rutina que me parece encomiable y luminosa “Seguir un solo camino es retroceder”, que es tanto como reconocer que la realidad es plural.
El viatge o la vida ensenya moltes coses a Ulisses, països llunyans i fantàstics, experiències terribles, cruels i desgarradores, deesses sensuals, dones que aspiren a retenir-lo, ciclopes que amenacen o el dolç encanteri que en beure’l provoca oblit. Tot ho coneix, tot li admira però continua el seu camí fins a aconseguir el seu objectiu. Més tard advertirà, potser, que el sentit profund del viatge no és altra cosa que les experiències acumulades.

Sempre m’han agradat aquells que no veuen però desitgen veure. Cal tenir valor per posar-se en camí sense saber on condueix. Cada dia valoro més les paraules valentes i poètiques de Rosalía de Castro. Vull acabar en la seva companyia aquesta meditació sobre el viatge. Determinació, força i resistencia és el que caracteritza a aquesta dona valenta.

Hi ha textos seus commovedors. Trie aquesta reflexió «Veig el meu camí, però no sé on condueix. És no saber on vaig el que m’inspira per recórrer-lo». És difícil dir més, amb menys paraules.

Per això, humilment, expresso la meva admiració cap a aquesta poeta valenta. Va ser trencadora, feminista… i sempre, sempre va estar al costat dels dèbils i dels vulnerables.

Abans del teu pròxim viatge, tu que llegeixes aquestes pàgines m’agradaria molt que tinguessis en compte aquestes digressions i comentaris.