La història dels presoners de guerra no és gaire coneguda pel públic en general, però constitueix una qüestió d’interès creixent per la seva dimensió humana, que, al cap i a la fi, és la més important quan s’estudia una guerra. En aquest article farem algunes reflexions sobre la situació dels presoners de guerra soviètics a la Segona Guerra Mundial, una de les més tràgiques d’un conflicte en què és gairebé impossible establir una escala dels horrors comesos. I per què és tan intensa aquesta història? Creiem que per tres raons. En primer lloc, pel nombre elevat de presoners. En segon lloc, pel duríssim tracte que van rebre d’Alemanya, i finalment, per les represàlies que van patir per part de Stalin, posteriorment. Van ser víctimes de la guerra i de dos totalitarismes que no van sentir cap respecte per la vida humana. I sense oblidar la responsabilitat occidental en aquest martiri.

L’avanç ràpid alemany des que va començar la invasió de l’URSS va provocar l’enfonsament de l’exèrcit soviètic a la segona meitat del primer any de la contesa. Les xifres de morts, ferits i desaparicions van ser esgarrifoses. Pel que fa als presoners, els números també van ser impressionants, ja que es calcula que a finals de desembre de 1941 més de tres milions de soldats estaven en mans dels alemanys. Sens dubte, aquest fet va desbordar l’Alt Comandament alemany. La situació va empitjorar quan els alemanys van constatar que, malgrat les seves victòries, la guerra s’augurava molt més llarga del que s’havia estimat inicialment. Els soviètics van acabar plantejant una resistència fèrria, com es va demostrar a Moscou, i l’hivern va afegir un factor clau en aquesta guerra. El nombre de presoners va continuar creixent, tot i que no amb la velocitat de 1941. Les fonts alemanyes parlen d’un total de 5.160.000, mentre que les soviètiques eleven la xifra a 5.734.000. En tot cas, parlaríem de més de cinc milions de persones.

Es calcula que un seixanta per cent dels presoners soviètics va estar en camps de concentració a Alemanya i Polònia. El quaranta per cent restant va ser internat en camps a la Rússia conquerida. Els presoners soviètics van ser els més durament tractats pels alemanys, amb una diferència clara respecte als presoners dels països occidentals. Rebien una escassa ració de menjar, i era habitual que molts dels caps dels camps de concentració prohibissin donar aliments als russos fins al límit de la mort. Però el calvari per a un presoner rus no començava al camp de concentració, sinó que començava en el mateix moment de la seva captura, ja que havien de marxar a peu en jornades interminables i no se’ls proporcionava cap mena de subsistència. Si no podien marxar al ritme establert eren afusellats immediatament. Les condicions climatològiques a l’hivern eren terribles i sense abric, aliments, atenció sanitària ni amb unes mínimes condicions higièniques no era estrany que molts morissin.

Els presoners soviètics van patir el racisme d’una manera clara per la seva condició d’eslaus, només un esglaó per sobre de la dels jueus, segons l’escala de «pobles inferiors» dissenyada pels nazis.

Tornant a les xifres, es pensa que uns dos milions de presoners soviètics van morir entre juny de 1941 i maig de 1945.

Per una sèrie de documents desclassificats del Foreign Office, sabem que Stalin va exigir la repatriació forçosa dels presoners de guerra russos que hi hagués als camps de concentració alemanys. No hi havia cap motiu humanitari en el dictador soviètic quan va plantejar aquesta qüestió. La venjança era el motiu de la seva exigència als aliats occidentals. Feia molt de temps que considerava els presoners com a culpables de dos delictes. Uns ho serien per no haver lluitat fins a la mort contra l’invasor nazi, i altres, els que van acabar col·laborant amb els nazis, com van ser part dels cosacs, habitants del Caucas i militars destacats com el general Vlasov, eren considerats purament i simplement traïdors.

En acabar la guerra, hi havia uns dos milions de soviètics que no volien tornar al seu país davant d’un milió, aproximadament, que desitjaven la repatriació voluntària. Els primers es van endur una terrible sorpresa quan van comprovar que els aliats occidentals havien acceptat l’exigència de Stalin que tots els soviètics haurien de tornar a l’URSS. Van ser obligats a tornar en trens destinats a aquest fi des d’Europa o en vaixells des de ports anglesos. No va ser estrany el suïcidi de molts russos perquè sabien quin seria el seu destí. A finals dels anys setanta, la premsa britànica va reconèixer aquesta tragèdia i la responsabilitat, especialment de Gran Bretanya, en aquesta història.

El deu per cent dels dos milions de presoners de guerra que s’havien negat a tornar van ser afusellats tan bon punt van posar un peu a l’URSS. La resta va acabar en camps de concentració i treball a Sibèria.

2/10/2024