Caterina Cornaro (1454-1510), veneciana i reina de Xipre, en una època en què Europa era un vesper.

Ciutadans, hem de decidir: o descansar o ser lliures
Tucídides. “Història de la Guerra del Peloponès”.

Avui, faré alguns comentaris i observacions sobre Caterina Cornaro. Va ser una dona singular. Va jugar un paper ressenyable en les relacions de la seva Venècia natal amb Xipre.
El primer que crida l’atenció és que en la història de Venècia –el que no és una excepció– les dones són les grans absents. Els homes tenen reservat l’àmbit del públic, participar en política, emprendre operacions comercials o dedicar-se a les diferents manifestacions artístiques. A la dona, en aquest injust repartiment, li corresponia un paper i funció social reduïda a l’esfera privada.

Potser per això, desperten interès les dones que han transcendit aquest repartiment de rols. Caterina Cornaro va tenir un paper destacat i va demostrar habilitat i tacte per consolidar el control de la República de Venècia sobre l’illa de Xipre.

En un moment històric en què Itàlia estava dividida en diferents estats, sovint enfrontats entre si, Venècia va tenir una clara vocació comercial, que la va portar a obrir rutes marítimes, posseir enclavaments i ‘estendre el seu domini’ de manera ostensible.

La història, si es sap apreciar, no és només mestra de la vida sinó un espectacle màgic, encara que silenciós. Per això, consultant les seves pàgines es pot percebre el soroll, el brogit, la vitalitat, les ambicions i intrigues que van tenir lloc en unes dècades decisives per a la història d’Europa. Itàlia, com analitza amb precisió Maquiavel, era un mosaic d’estats amb influència comercial i cultural, però amb escassa rellevància política.

Tornem al fil, les dones venecianes –com en molts altres llocs– amb subtilesa, intel·ligència i tacte, com més pretenien enclaustrar-les més ideaven artificis per transgredir les rígides costums. Aquesta silenciosa i silenciada rebel·lia forma part, de ple dret, del que podríem anomenar ‘la història soterrada’.

Les promeses de llibertat, o bé no es complien o bé tardaven a arribar. La lluita per l’autonomia personal i per abandonar l’heteronomia a la qual estaven sotmeses, va ser lenta però fructífera. Anaven donant passos amb una constància encomiable. Sovint aprofitaven les poques oportunitats que se’ls presentaven.
Es van veure obligades a ‘mostrar’ amb destresa, les màscares opressives i violentes de la dominació. Així, potser, van tenir el seu inici reivindicacions a favor de la igualtat. Hannah Arendt ha escrit pàgines boniques i significatives al respecte.

Naturalment, la distribució de rols era hipòcrita, classista i patriarcal. També aquí, és de vital importància el relat o relats, des dels diferents punts de vista, encara que la majoria no hagin arribat fins a nosaltres. Es pot llegir la història posant especial èmfasi en el que ha romàs ocult, la major part de les vegades a causa d’interessos espuris dels qui detenien el poder.

Caterina Cornaro pertanyia a una família veneciana amb arrelament. Només cal consultar la seva genealogia per apreciar que quatre dels seus membres havien assolit la categoria de ‘Doges’. És, així mateix, significatiu que des de feia temps havia establert relacions comercials amb Xipre, enriquint-se perquè aquest comerç li permetia importar productes xipriotes i sucre a Venècia.

Potser sigui el moment de senyalar que alguns pintors de màxim prestigi de l’època, van fer retrats de Caterina; tal és el cas d’Albert Dürer, Tiziano, Giorgione o Giovanni Bellini.

Van ser anys convulsos, difícils i inestables. Jacob II, conegut amb la infamant denominació de ‘Jacob el bastardo’, quan va accedir al tron de Xipre, va escollir com a reina a Caterina, gairebé una nena, que només comptava catorze anys.

Aquesta unió va ser molt ben rebuda i apreciada a Venècia ja que permetia controlar, assegurar i ampliar els privilegis comercials sobre Xipre. I, més tenint en compte que Nàpols i Egipte van intentar, infructuosament, conquistar o, almenys, tenir major influència comercial a l’illa.

Per els designis inescrutables de la història, el Rei va morir pocs mesos més tard. Caterina va passar a exercir el paper de regent, convenientment assessorada i aconsellada per un cercle de nobles i comerciants venecians. Va tenir un fill que va morir a curta edat, es va rumorejar que podria haver estat enverinat.

Les dones –de fet venia succeint des de temps ancestrals- eren moneda de curs corrent, en aquestes i altres llides. També proliferaven –quan l’ocasió ho requeria- les intrigues, els verins i la lluita descarnada per accedir, conservar o acrecentar la seva influència.

Les conspiracions a diverses bandes, es van resoldre convertint Xipre en ‘una mena de protectorat de facto, de Venècia’. Uns anys després, els venecians van convèncer Caterina perquè cedís els seus drets al Dux. D’aquesta forma, Xipre va acabar convertida en una colònia.

Aquí té el seu començament una altra faceta singular de Caterina: va tornar a Venècia, conservant el títol honorífic de reina. Es va establir a Asolo, comtat de Terraferma a la regió del Vèneto. Aquell lloc va acabar per convertir-se en un centre brillant, prestigiós i distingit tant en la faceta literària com en l’artística.

A través de Caterina i les seves circumstàncies, ens és possible interpretar i millorar la comprensió que tenim d’aquell moment històric. És convenient desfer-nos de tòpics i, almenys, disposar d’unes quantes idees clares. D’una certa manera, hem d’assumir que estem mancats d’una ‘reeducació’ en aquest sentit. Cal acostumar-se a contemplar i interpretar la història de manera més inclusiva, prestant atenció a assumptes que freqüentment han estat obviats o relegats a una nota a peu de pàgina.

Pier Paolo Pasolini ens ha llegat boniques pàgines sobre el declivi i gairebé l’extinció de les ‘cuques de llum’. Tota visió d’un món que periclita, no es pot negar que té el seu encant.

Els fantasmes del passat, de tant en tant, reapareixen. Avui dia, ningú en el seu sà judici pot afirmar que la misogínia ha estat vençuda i superada, ni a la Itàlia de Giorgia Meloni, ni a l’Espanya d’un ferotge reaccionarisme i intransigència de Vox. Ni en molts altres llocs.

No és moment de mostrar fragilitat alguna davant la zafetat d’aquests plantejaments, sinó de combatre’ls mitjançant una legislació adequada, impedint que el seu tuf tòxic s’estengui per tot arreu. Més aviat que tard, cal emprendre un diàleg crític entre el passat i el futur. Sens dubte, serà esclaridor.

El Vèneto i, sobretot Venècia, conté ‘monstres i símbols’ que convé desxifrar. Venècia va ser pragmàtica, emprenedora i ambiciosa… però també, una mica sinistra. Entre tanta bellesa, amaga alguns malsons.

És curiós com estan representats els animals en pedra, exemplificant un peculiar bestiari. El lleó, sense anar més lluny, s’ha convertit en l’animal protector de Venècia, però a les façanes dels seus edificis la pedra ofereix visions una mica inquietants. La llebre simbolitza la luxúria; el guineu, l’astúcia… i l’aranya, que incessantment teixeix la seva xarxa, la paciència. Això omple de misteris alguns dels seus múltiples racons i el laberint dels seus canals amb un aire envellit, decadent i crepuscular, ple de simbolisme. La música, que es desprèn dels seus canals, només és audible si es sap mantenir una actitud perspicaç i, alhora, sensible.

La vida està feta d’una matèria alhora amarga i exigent. Cal tenir —ens hi juguem molt— una cura exquisida per no devaluar-la més. Hi ha qui suggereix d’una manera una mica maliciosa que Venècia porta temps morta, encara que no ho sàpiga.
Aquesta evocació sobre Caterina Cornaro, posa de manifest que mai ha estat fàcil ser dona durant els segles XVI i XVII, després, tampoc.

El domini i la submissió de la dona, es pot dir que era socialment transversal i que, també, ho van patir —encara que de diferent forma— les pertanyents a les famílies de l’aristocràcia dominant i fins i tot aquelles que es van casar amb reis.
Han estat segles —i fins avui arriben els resclosos— en què van ser relegades a comparses, titelles o objectes d’entreteniment.

Un fet que no podem obviar és que van ser utilitzades com a ‘mercaderia’ per establir aliances de conveniència, manejades per obscurs poders a l’ombra.
Els moments de goig, esplendor, felicitat i fins i tot cert poder, van ser episòdics i breus. El de Caterina Cornaro podem xifrar-lo a la cort d’Asolo.
He volgut reflexionar i transmetre les meves impressions sobre els abusos que el patriarcalisme ha perpetrat impunement, des de l’ombra, amagant-se sota la seva sinistra tela d’aranya de privilegis.
Avui, el negacionisme i el reduir el coneixement científic a una opinió més, inunda les nostres societats i les omple d’un perill potencial. Es menysprea el que no es coneix. Potser per això, és convenient recordar, una vegada més, aquestes certeres paraules d’Aristòtil, pertanyents al Llibre II de la Metafísica: “El fi de la Ciència Teòrica és la veritat, i el de la Ciència Pràctica, l’obra”.

No només hem d’exercir una crítica permanent contra aquests extraviaments, sinó actuar amb fermesa per eradicarlos. Crec que no està en absolut de més recordar això. Quan se’ns convida frívolament a gaudir i relaxar-nos i on la realització es confon amb un seguit d’operacions quirúrgiques, per millorar la imatge, on practiquem un consumisme tan desmesurat com irresponsable, que posa en risc que el Planeta tingui futur i on el pensament crític ha desaparegut gairebé completament de tants llocs en els quals hauria d’estar present, és el moment —potser no quedin moltes més oportunitats— de pensar d’una altra manera i d’actuar en conseqüència.
No només està en risc el nostre futur sinó el de les generacions vinents.

Este artículo fue publicado en el diario El Obrero en castellano el 30/7/2023